Com que soc un dels molts que pensàvem que “Espanya és el problema i Europa la solució”, la visió dels líders europeus humiliant-se davant el president Trump em resulta dolorosa. Tanmateix, el que resulta profundament preocupant és el que podria passar a Europa si els Estats Units reaccionen intel·ligentment a la feblesa europea. M’explico.
Els aranzels són sobretot una eina de política industrial, i, contra el que molts pensen, els Estats Units han estat la major part de la seva història un país molt proteccionista. Els aranzels van ser defensats pel primer secretari del Tresor, Alexander Hamilton, perquè volia industrialitzar el nou país, que havia nascut agrícola i que de cap manera podia competir a camp obert amb l’antiga metròpoli, l’únic país industrialitzat del món. En la mesura que els estats del nord s’anaven industrialitzant, esdevenien dependents dels aranzels, i va ser fonamentalment per ells que van lluitar la guerra civil contra els del sud, que ni estaven industrialitzats ni volien estar-ho.
Trobarem el valor per posar condicions als EUA per accedir al nostre mercat?
Ara Trump ha redescobert els aranzels. Els justifica com una mesura per reindustrialitzar els Estats Units, però aquest objectiu és fal·laç. Els EUA no poden produir l’oli, la maquinària i els cotxes que ara importen d’Europa i del Japó perquè ni tenen treballadors disponibles (tenen plena ocupació) ni volen tenir més immigrants. Per tant, els aranzels són en realitat un impost al consum que pagaran els americans i que, com tots els impostos al consum, són essencialment regressius (però això últim no és una cosa que amoïni Trump). Els americans consumiran menys i això els resultarà saludable, ja que fa molt que viuen per sobre de les seves possibilitats a còpia que la resta del món els financi un deute sempre creixent. Aquesta reducció del consum perjudicarà molts productors de la resta del món, Europa inclosa, però aquest reajustament és necessari, perquè no pots fer negoci permanentment a còpia de vendre a algú que et paga amb pagarés.
El risc a què ens enfrontem és que els americans, un cop comprovat que els europeus passem per l’adreçador sense oferir resistència, ens imposin el que sempre imposa una metròpoli a les seves colònies: el paper de proveïdor de productes de tecnologia baixa i el de consumidor de productes de tecnologia elevada. És a dir, que algun successor de Trump es digni magnànimament a facilitar-nos que tornem a exportar-los oli, maquinària i automòbils però ens imposi els seus xips i el seu armament.
Fa unes dècades el paper de la Xina era exportar joguines i teixits barats als països d’Occident i comprar-hi maquinària i automòbils. No va conformar-s’hi, i va començar a condicionar l’accés al seu mercat a la transferència de la nostra tecnologia. Aquest ha estat el seu camí cap a la prosperitat.
La pregunta és si trobarem el valor per posar condicions als americans per accedir al nostre mercat. De moment, ens tremolen massa les cames.