Qui perd es qui aprèn
A ningú no li agrada perdre en un debat, però, si ho plantegem com un diàleg socràtic, apunta Callard, perdre’l és impossible; perquè qui és rebatut és precisament qui més guanya, ja que serà també qui més hagi après i marxarà amb els seus punts de vista millorats: més a prop de la veritat. Qui en principi demostra a l’altre el seu error, en canvi, marxa amb les mateixes idees amb què va arribar. Però la virtut més gran del diàleg rau precisament en el fet que no seran exactament les mateixes, perquè, en contrastar el que cadascú creu cert escoltant els altres, pot anar progressant cap a una altra veritat que cada vegada més persones dialogants faran seva. Callard, a més, es fa tres preguntes eternes: com enfrontar-nos a la mort?, què és l’amor?, com actuar en política? Dialoguem, doncs.
Què continua ensenyant Sòcrates?
Que pots donar-li un sentit a la teva vida; però només si ho busques...
Obvi?
No ho és. Només trobes sentit a la teva vida si ho busques activament i no si et limites a viure sense més ni més. I aquest sentit de l’existència només el trobaràs si investigues, si aprens; i no l’aconseguiràs mai sol sinó en el diàleg amb altres persones.
Per què no puc pensar jo solet?
Perquè, si t’asseus sol en una habitació a buscar resposta a les grans preguntes, et limitaràs a posar un segell de “correcte” en les teves pròpies creences, no te les qüestionaràs.
En canvi, ens encanta corregir els altres.
Només altres humans veuran els teus errors i et podran fer rectificar i millorar en aquesta cerca de sentit. Sòcrates creia que només les persones tenen el poder de fer raonar altres persones i que ningú no pensa sol. Sense diàleg ningú no és capaç de raonar fins a arribar a la veritat.
No el molestava la xerrameca d’altres?
És que Sòcrates no es referia a la mera xerrada sinó a compartir la recerca de sentit, raonar junts. I requereix dues condicions: tenir creences veritables i evitar les falses.
Puc no tenir creences i així segur que no m’equivoco?
No és el mateix evitar la falsedat que assolir la veritat. Si no afirmes mai res, pots evitar l’error, en efecte, perquè, si suspens el seny i no afirmes res, evitaràs al 100% equivocar-te. Això seria ser escèptic.
Però també suposa no encertar mai.
La manera, en canvi, d’arribar a encertar alguna vegada és tenir sempre una creença i afirmar-la. Això seria ser dogmàtic.
I combinar les dues actituds?
És el desafiament pel raciocini: alternar les dues actituds a la recerca de la veritat. I no és fàcil, perquè una ens empeny a l’escepticisme i l’altra al dogmatisme. Això ensenya Sòcrates.
Sempre dialogant?
Menó: què és la virtut? Eutifró: què és la pietat? Laquis: què és el valor? I tots havien de respondre; havien d’afirmar alguna cosa i seguir la regla socràtica de tenir una veritat. No podien dir: “No ho sé”.
Això que sembla tan savi tantes vegades.
Si no sabien, havien d’endevinar. I en aquell punt es produïa una divisió de la tasca intel·lectual: un buscava respostes amb dogmatisme i un altre les qüestionava amb escepticisme fins a arribar a la veritat inqüestionable. Així que no era una mera xerrada.
Era la maièutica? Sòcrates et feia les preguntes fins a guiar-te a la veritat?
No exactament. Sòcrates no creia que tenia la veritat per donar-te-la, sinó que es definia com una llevadora que ajuda el seu interlocutor a treure-la de la seva ment.
No era ell mateix fill d’una llevadora?
Per això ell es defineix com a llevadora d’idees, no com un guru il·luminat que ens revela la veritat: ell només s’ofereix a ser el soci d’algú que pregunta a la recerca de la veritat.
Què fa el llevador socràtic?
El seu paper és a dir al soci: “Això no és veritat, no funciona, busca una altra resposta”. Va matant les idees que no són certes fins que el seu interlocutor arribi a parir la veritat. “Soc una llevadora d’idees”, arriba a dir Sòcrates, “però jo mateix no soc fèrtil”.
Continua funcionant avui en filosofia?
Funciona en tot. Quan discutim amb serietat imitem Sòcrates. Tenim la sensació de pensar per demostrar que l’adversari s’equivoca.
Cerquem la veritat o augmentar l’ego?
Si vostè demostra ara que jo m’equivoco en un raonament, qui sortiria beneficiat?
De moment, jo: et sents guanyador.
Però si vostè m’ha fet aprendre alguna cosa i acostar-me així a la veritat, llavors la principal beneficiària del meu error soc jo. Vostè se n’anirà sabent tant com ja sabia; jo, més.
Com seguir Sòcrates avui?
Si algú li diu “no estic segur que el que ha dit sigui cert...”.
Em diu mentider amb educació?
En tot cas, vostè pot interpretar-ho com una objecció, però també com una concessió, i la pot esgrimir per rebatre les seves objeccions després d’agrair-les. Raoni i expliqui’s i, a través del diàleg, veurà primer esclats d’una altra veritat més enllà de la que creia tenir abans de parlar.
I si només discutim per guanyar?
Perdran l’oportunitat de progressar .
I de l’amor socràtic i després platònic?
Un és diferent de l’altre. Sòcrates demostra que el cim de la passió eròtica és la conversa, no el sexe.
Resulta consolador sentir-ho a certa edat.
Els homes més atractius d’ Atenes perseguien Sòcrates...
No era més aviat poc afavorit?
Estaven obsessionats amb ell i el més guapo, Alcíbiades, estava enamorat de Sòcrates. Tots perseguien Sòcrates...
I Sòcrates perseguia la veritat?
I això era el que el feia irresistible.
