Els dos grans partits a Espanya no s’han donat treva ni durant l’estiu. Els dos episodis polítics d’aquest agost, els incendis i la distribució dels migrants menors, han servit perquè el PSOE i el PP provessin de treure avantatge al rival, tot i que el més probable és que cap no hagi aconseguit el seu propòsit.
Els incendis i la polèmica pels menors migrants han posat de manifest la creixent confusió entre les responsabilitats imputables a les autonomies i les que corresponen al Govern central. El repartiment competencial ha estat sempre font de conflictes institucionals. Tot i això, aquests conflictes abans eren més freqüents entre el Govern central i les anomenades “nacionalitats”, mentre que ara responen més a la insomne i despietada batalla electoral entre el PP i el PSOE.
Els dirigents de Vox no s’han hagut d’esforçar aquest estiu; PP i PSOE els han fet la feina
Que Catalunya o el País Basc mantinguessin una pugna constant amb el poder central per aconseguir el grau més alt de sobirania possible entrava dins de la lògica de dues comunitats amb fort component nacionalista. Però cada vegada hi ha més un exercici d’oposició de les autonomies envers el Govern espanyol i viceversa, amb casos d’especial rancúnia, com ara el de la Comunitat de Madrid, on el xoc polític es desplaça de l’Assemblea regional al duel entre Pedro Sánchez i Isabel Díaz Ayuso.
La delimitació competencial s’ha anat forjant a partir de les sentències del Tribunal Constitucional. Però és evident que, per més que es fixin les matèries de cada administració, serà difícil que el sistema funcioni d’una manera eficaç sense un mínim de lleialtat institucional. Quan les comunitats que han patit greus incendis i el Govern central s’assenyalen mútuament com a incapaços, l’únic que aconsegueixen és engrossir les files de detractors del model autonòmic.
Pedro Sánchez i Alfonso Fernández Mañueco, president de Castella i Lleó
Si els governs regionals no serveixen per assistir els afectats quan més ho necessiten, la conclusió per a molta gent serà reclamar més centralització, no tant perquè sigui més eficaç, sinó perquè en el fons es prefereix un simple “mano i disposo”. O perquè, si més no, sabrem a qui donar la culpa.
Així mateix, les constants apel·lacions a la intervenció de l’ exèrcit també contribueixen a enviar als ciutadans el missatge de la incapacitat política, com va passar quan Carlos Mazón va triar un exmilitar per encarregar-se de la reconstrucció després de la dana.
Una cosa semblant passa amb el conflicte sobre el repartiment dels menors migrants. Quan les autonomies, siguin d’un color polític o un altre, discuteixen amb acritud per espolsar-se la responsabilitat d’acollir aquells nens i adolescents, quan regategen el nombre de places de manera pública com si parlessin d’una cosa inconvenient, per dir-ho amb suavitat, estan alimentant la premissa que la immigració només comporta delinqüència i despesa innecessària.
El resultat de les dues pràctiques és clar i el missatge que es transmet també: si les autonomies no apaguen incendis, val més eliminar-les. Si els polítics han de cridar l’exèrcit, per què els volem? Si els immigrants són únicament una font de problemes i se’ls pot tractar com farcells en lloc de persones, és més pràctic que no entrin. Ara mateix Vox representa amb més nitidesa totes aquestes posicions, tot i que poden sorgir altres formacions semblants que pretenguin aprofitar aquest clima polític.
Per això, resulta sorprenent que el PP menyspreï el seu propi poder actual, en mans de les autonomies, relegant-les com a administracions de segona amb un discurs que beneficia l’extrema dreta. De fet, els dirigents de Vox gairebé no s’han hagut d’esforçar aquest estiu, sobretot quan els focs ocupaven l’actualitat informativa. Només havien de deixar fer a socialistes i populars. Però si al PSOE pensen que poden treure rèdit d’aquesta circumstància, haurien de tenir en compte que aquesta mena de relats també fan efecte en el votant d’esquerra. Aquests votants potser no fan el salt a una formació com Vox, però sí que pot ser que es cansin de mobilitzar-se a la contra i decideixin quedar-se a casa el dia de les eleccions.
