Un esglai fred ens atrapa cada dia més, lentament. Predir el futur, fer plans a mitjà i llarg termini o confiar en l’avenir com un escenari superador i redemptor es torna més incopsable, inaccessible. Sense horitzons compartits i visibles, estem indefensos. És el fred de la por al demà. És el dubte que cala els ossos. Quan el futur no és segur, ningú no vol avançar cap a ell i els presents exigents, les solucions fàcils i les dreceres s’ofereixen com a alternativa. Richard Sennett, al seu llibre El intérprete: Arte, vida, política , ho explica molt bé: “El futur es bifurca en el temps i pren dos camins: el pronòstic i el pressentiment. En el pronòstic un pot tenir gairebé la certesa del que passarà, i sap les mesures que cal prendre per fer que tingui lloc tal probabilitat. El pressentiment queda fora del marc deductiu, és un atzar, una intuïció somatitzada de pors, dubtes i anhels. El pressentiment inspira sentiments d’inseguretat ontològica: no se sap el que passarà, però es tem el pitjor”.
En aquelles brases, en aquest temor, nia i arrela l’oferta radical i extrema. La filòsofa política Jennifer Mitzen creu que la inseguretat ontològica empeny la gent a la política extrema –majoritàriament de dretes– a fi de mitigar aquella ansietat interior quotidiana. La por, poderosa i mobilitzadora, esdevé el ciment de l’odi i dels prejudicis. Aquests, una vegada sòlids, no es poden remoure.
Lee tambiénL’intèrpret i la política
Cada cop sabem més sobre els fonaments protectors del radicalisme extrem com a antídot a la incertesa. Un nou estudi publicat a European Journal of Social Psychology mostra que, en general, la majoria de les persones tendeixen a donar suport amb més força a líders polítics radicals que a moderats, no només per les seves propostes, sinó perquè, en l’àmbit individual i personal, aconsegueixen fer-les sentir més importants. Aquests líders, en comprendre les pors i no jutjar-los
–moltes vegades fins i tot justificar-les–, alliberen de culpa aquests ciutadans i permeten una renovada connexió representativa i participativa. En paraules d’ Eric W. Dolan a PsyPost : “En percebre que un líder promou canvis audaços o revolucionaris, els seguidors experimenten un sentit de propòsit més gran i més connexió, la qual cosa incrementa el seu compromís, disposició a fer campanya i fins i tot a fer sacrificis. Aquesta implicació es basa en una recompensa psicològica: la sensació que la seva participació té un valor significatiu i transformador”.
La batalla per dotar el futur de sentit i previsibilitat és la primera batalla democràtica. És la base de qualsevol promesa, és la pista d’aterratge per a la confiança pública. Les opcions progressistes i liberals haurien de dedicar més esforços a les garanties, a les seguretats, als compromisos. Les transformacions són importants, sí; han estat la base de les ampliacions de drets. Però avui, el que està en joc és una altra cosa: és la confiança en el demà. Aquesta és la urgència democràtica.