El gran estabilitzador

Donald Trump no és un dictador, encara que el seu mandat ja no descansi sobre el vell consens liberal de Breton Woods, sinó sobre el nou ordre autoritari que ve del futur. Els seus electors, que van ser la majoria electoral més exuberant de les últimes dècades als EUA, no van votar ni volen tampoc un dictador corporatiu, perquè el planeta americà es va fundar precisament sobre el rebuig de l’auto­ritat inherent. I aquest matís ningú no l’hauria d’obviar mai. Tot i això, en aquest món de déus forts, no voler un dictador no significa que aquests electors no anhelin un lideratge fort en forma de “gran estabilitzador”, que és el rol que practica el noi de Queens en aquesta segona presidència girant aquest espai buit a l’autoritarisme.

Davant de Trump hi ha els vells liberals, esgotats, i no una Tercera Internacional en ascens. Avui no hi ha dictadors del segle XX, sinó electorats a Occident que persegueixen la gran estabilització en aquest món en flames, on Gaza i Ucraïna han tret les caretes a totes les forces vives del planeta i es tracta de generar emocions positives a què tenim dret i no pas emocions negatives que els autoritaris volen convertir en drets.

Espanya i Europa necessiten “un gran estabilitzador” més enllà de dreta i esquerra davant els autoritaris

Per això, em va sorprendre molt el gran enrenou local arran de la presumpta baixada de la influència en política exterior del president espanyol per una foto a la Casa Blanca. Esclar que m’hauria agradat com a espanyol veure’l al despatx oval. Pot ser fins i tot que li anés bé no ser-hi. En política de cada 10 oportunitats, 9 les crees tu. I aquesta no era tècnicament una oportunitat creada, sinó un desencert com aquella altra foto de les Açores d’Aznar. Si bé tot capital polític es perd amb el temps –ningú no n’és excepció– i aquest capital és una bateria que cal anar recarregant, és indiscutible que si hi ha dues fortaleses que continua tenint el nostre primer ministre són precisament: un, la política exterior, que dota Espanya d’una veu pròpia i global, i aquest “gran salt” és el motiu principal pel qual democràticament s’amplifiquen les seves presències i absències, i dos, la robusta política econòmica que ha de generar seguretat generacional. Tots dos són factors estabilitzadors.

Sovint Espanya, a més, ha tingut tendència a oblidar-se de la seva xarxa de relacions al món per ocupar-se massa de si mateixa. No ha estat majoritàriament el cas d’aquest Govern central, la política exterior del qual es podria resumir en tres poderoses paraules: Gaza, Ucraïna i Espanya (plurinacional). Sobre les quals hi ha hagut en altres líders una “gran rectificació”. Feu un sondeig i veureu els resultats. La política exterior no dona vots, te’n treu. I és constatable que la ­política exterior no ha tret ni un sol vot a Pedro Sánchez durant aquest temps. No només Espanya ha estat sobirana, sinó que l’individu també s’ha sentit sobirà. Un altre factor d’estabilització.

Sí molesta el fet plurinacional explicar-los que ser espanyol no és l’oposat a ser català o basc. Com ser espanyol no és tampoc ser un peó de Trump ni de Xi. Ser espanyol és que Espanya defensi fora els mateixos valors a Washington que a Pequín, però també a Madrid, Barcelona, Vitòria o Sevilla. Dins i fora, com a democràcia plena que som, les relacions deuen ésser fluides, horitzontals, constructives i estabilitzadores. I, en aquest punt, si hi ha una cosa en què persistir és que el president espanyol ha de deixar més clar que una cosa són Trump (temporal) i una altra els Estats Units (socis permanents).

Trump, com Vox, és wokisme de dretes. Si hi hagués “un gran estabilitzador” al capdavant, que fes judo amb la intel·ligència política adequada, es podria multiplicar una causa més allà de dretes i d’esquerres front als autoritaris. Europa com Espanya necessiten “un gran estabilitzador”. Fins que algú assumeixi clarament aquest rol i espai, el nou ordre autoritari continuarà aprofitant aquest gran corrent d’ embafament i malestar per consolidar la seva cartografia psicològica, religiosa i cultural, davant les velles democràcies que no estan disposades a baixar al fang per parlar dels grans temes que amoïnen la humanitat, presents sempre en la sobretaula de qualsevol casa. És aquesta posició d’altivesa moral que evita anomenar els problemes la que ha deixat a l’autoritarisme la gestió de les pors i el malestar. El repte democràtic demana gran lideratge estabilitzador, no deixar ni un dia més als autoritaris el camp lliure.