El centre de gravetat del planeta es va desplaçar visiblement cap a Orient diumenge. Concretament cap a la portuària Tianjin, on el president de la Xina, Xi Jinping, exerceix d’amfitrió durant dos dies de la 25a cimera de l’ Organització de Cooperació de Shanghai ( OCS).
La nòmina de caps d’Estat o de govern és substancial, amb la presència del president rus, Vladímir Putin, l’homòleg iranià, Massud Pezeixkian, o el primer ministre indi, Narendra Modi, que torna a trepitjar la Xina després de set anys, després de fer escala al Japó. Així fins a vint-i-sis mandataris, entre països membres (10), observadors (2) i socis de diàleg (14), que sumen un 42% de la població mundial.
El president xinès envia un missatge a Occident sobre la seva capacitat per liderar un nou pol de poder
Xi Jinping va deixar clar que aquesta cimera de dos dies hauria de marcar un abans i un després. No per casualitat, disposa d’un epíleg agut, dimecres, amb la desfilada pels vuitanta anys de la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial. Malgrat que només alguns dels presents a Tianjin es desplaçaran a continuació a la pequinesa plaça de Tiananmen, entre els assistents hi haurà Putin i el soci bielorús, Aleksandr Lukaixenko, amb alguna incorporació sonada, com ara la del dictador nord-coreà, Kim Jong-un.
La presència d’aquests dirigents a la mateixa tribuna que Xi Jinping envia un missatge a Occident, en la comuna contemplació de les últimes novetats de l’arsenal de l’ Exèrcit Popular d’ Alliberament.
La reunió de l’OCS aplega vint-i-sis mandataris de països que sumen un 42% de la població mundial
Xi Jinping no tindrà al costat tots els que voldria. A Tianjin hi ha dues absències de pes. Una és Tailàndia, que divendres modernitzava la cúpula política per via judicial –com tantes altres vegades– amb un primer ministre interí encara més interí després de la destitució de la ja ex primera ministra Paetongtarn Shinawatra. L’altra és Indonèsia, al president de la qual, Prabowo Subianto, que aquest any ha posat el país al grup dels Brics (en què el protagonisme de la Xina és menys marcat que a l’ OSC en relació amb Rússia o fins i tot l’ Índia), li han esclatat aquesta setmana les pitjors protestes de carrer registrades al país en molt de temps. Aquest cap de setmana s’ha passat de cremar autobusos a residències de ministres, ostensiblement en protesta per l’elitisme de la classe política i l’ atropellament mortal d’un manifestant. Tot i això, les dates han cridat l’atenció, ja que han suposat la cancel·lació de la visita a la Xina prevista de Prabowo, que alguns fins i tot esperaven veure a Tiananmen. És veritat que el seu calendari era summament xocant, ja que l’exgeneral exerceix alhora d’amfitrió aquests dies dels exercicis militars anuals Super Garuda Shield, que els Estats Units comanden en territori indonesi amb la participació de 13 exèrcits.
L’èxit de convocatòria de la cimera de Tianjin ha deixat de ser notícia quan l’última cimera Xina- Àfrica, fa menys d’un any, va aplegar els dirigents de tots els governs africans, excepte la ignota Swazilàndia –que considera que la Xina legítima és la de Taipei– i el Sàhara Occidental, que no reconeix. Va durar tres dies.
Els dos dies de durada de la cimera contrasten amb les 24 hores de la que va tenir la Xina amb la UE
En contrast, l’última cimera Xina-UE, a finals de juliol, va durar només un dia a petició xinesa i el balanç va ser previsiblement decebedor. La cúpula de Brussel·les, tancada en una sola joguina, ja es preparava per anar al club de golf de Donald Trump al Regne Unit.
OCS són sigles que caldrà començar a memoritzar, per poc excitant que sigui el seu full de serveis, com un dia la resta del món va memoritzar les sigles de la Unió Europea. La UE podria no ser capaç indefinidament de destrenar de nit la convergència euroasiàtica –començant pel transport, el comerç i la seguretat– que organitzacions com l’ OCS pregonen.
Les dues llengües oficials d’aquesta trobada d’abast internacional són el xinès i el rus
Una prova és que diumenge es reunia amb Xi Jinping el dictador azerbaidjanès, Ilham Alíev, peça clau en aquest puzle de connectivitat, igualment festejat pels occidentals. Encara que abans –com en el cas de Modi– un es cuidés de repartir les espelmes: una per a Turquia, una altra per a Israel; una per al corredor de Zangezur –que acostarà l’OTAN al mar Caspi, amb la connivència d’una Armènia minvant–, i una altra a les noves Rutes de la Seda.
El Gran Joc, l’obsessió anglosaxona de més de dos-cents anys pel control d’ Àsia Central, continua fresc com una rosa. I mentre la UE esfulla la margarida, la Xina aplega amb magnificència un bloc de països afins –o de països que volen reactivar les relacions, com ara l’ Índia de Modi– les metròpolis del qual tornaran a tenir vols directes a ciutats xineses, mentre es reobren llocs d’intercanvi comercial fronterer llargament tancats.
Finalment, Tianjin no és una ciutat xinesa més. Com Shanghai o Canton, amb les concessions a potències estrangeres, també va ser punt de trobada d’ Orient i Occident, de manera sovint traumàtica xinesa. Tot i això, la trobada se celebra en el marc d’una organització en què les dues llengües oficials són el rus i el xinès. Hi ha altres mons, encara que siguin en aquest. La democràcia, això sí, és discrecional i es pot posposar indefinidament, amb la mateixa facilitat amb què d’altres posterguen la pau.
