Així com, segons T.S. Eliot, l’abril és el mes més cruel, la Chanson d’automne és un dels poemes més coneguts de Paul Verlaine. No puc evitar la temptació de recordar-la: “Les sanglots longs / des violons / de l’automne / blessent mon coeur / d’une langueur / monotone. /Tout suffocant / et blême, quand / sonne l’heure, / je me souviens / des jours anciens / et je pleure. / Et je m’en vais / au vent mauvais / qui m’emporte / deçà, delà, / pareil à la / feuille morte” .
El poema va aparèixer publicat el 1866, dins dels Poèmes saturniens. I deu part de la popularitat al fet que la primera estrofa, la més coneguda i reconeixible, va ser la clau que Ràdio Londres va fer servir el juny del 1944 per ordenar el sabotatge de vies de tren i altres llocs la vigília del desembarcament dels aliats a Normandia. Coses del SOE, Special Operations Executive, més que de la resistència francesa. Al cap i a la fi, el SOE estava ben assortit de joves estudiants de Cambridge i Oxford.
Els veïns francesos, després de la victòria sobre els nazis, van magnificar el paper de la resistència gal·la i van sepultar en l’oblit gairebé total la contribució de tants republicans espanyols exiliats, des dels que portaven l’uniforme de la Nueve fins als que van nodrir, precisament, la tan esbombada resistència a la França ocupada. Els col·laboracionistes, ja se sap, van ser una excepció... En fi, així s’escriu la història.
Si han escoltat la, d’altra banda, magnífica versió cantada de Charles Trenet, ja sabran que, en lloc de blessent mon coeur, els violins de la tardor bercent mon coeur. De fet, gairebé sempre se cita la primera estrofa amb aquest vers canviat. Brassens, per la seva banda, va optar per musicar i cantar el poema original. I encara avui perviu alguna discussió entre el sentit patriòtic i l’ ecdòtica sobre errors a les galerades de la primera impressió del poema.
El poeta francès Paul Verlaine (1844-1896)
Cada any, a hores d’ara, escolto Brassens i Trenet cantar Verlaine... i el nostre Dúo Dinámico
Ritus de passada que emmarquen les nostres vides com les estacions de l’any, les fases de la lluna o la declina-ció o l’augment de la llum del sol. A
mi, cada any, després de la fi
d’agost, em passa pel cap el poema de Verlaine. I acostumo a escoltar les dues versions cantades –n’hi ha d’altres–
de Trenet i Brassens. I les alterno,
per a desesperació dels meus, amb El final del verano, cançó del 1963 que
en realitat es titula Amor de verano,
del nostre Dúo Dinámico. Els llocs comuns gairebé sempre són imprecisos.
Dimarts va morir Manuel de la Calva i el duo s’ha dissolt definitivament. I avui és dilluns i primer dia de setembre. Així doncs, no puc evitar sentir-me especialment malenconiós. Aquesta rentrée m’ha agafat estrany, què volen que els digui. Hi hauran contribuït els incendis i les onades de calor insuportable i l’imparable batussa entre els nostres pròcers, que segueix
i es continua repetint de manera molt més obsessiva que qualsevol cançó.
I també continua la mort regnant a Gaza, a Ucraïna, al Sudan i continua Trump a la presidència distòpica armat amb el seu fàl·lic retolador negre. I les perspectives de futur semblen avui difícils, per no dir horribles.
Tot i això, hi ha motius per intentar mantenir l’ànim disposat a suportar la tardor que ve. Encara queden tres setmanes d’estiu i, ja que tantes coses pinten malament, moltes són susceptibles de millora. Així doncs, caldrà intentar evitar la depressió i aixoplugar-se, per exemple, al poema A la tardor de John Keats, “ Estació de boires i d’abundor emmelada, / gran amiga del Sol que el camp madura [...]” o a l’ Oda al otoño, de Pablo Neruda, que és un poema esperançat i només lleument trist, malgrat que aquí hi ha un parany, ja que a l’hemisferi austral aquest primer de setembre no anuncia la tardor, sinó la primavera. Si repassen la seva Oda a septiembre veuran que traspua primavera. I sí, Neruda va tenir odes per a unes quantes dates i coses.
Fa una setmana que veig gent jove que llegeix llibres als vagons dels Ferrocarrils de la Generalitat
Resumint-ho: no s’entristeixin avui excessivament. I ja ho saben, corrin cap a algun bon llibre del seu gust o per a la seva sorpresa. No té per què ser un llibre de poesia, però és un temps adequat per això. I sàpiguen que, mentre tot sembla conspirar per anticipar dies difícils, hi ha fundats motius per a un mesurat optimisme. I no només per la prestigiosa bona marxa i creixement de la nostra economia (que bé és veritat que creix desordenada i desigual), sinó també perquè, mentre els països tradicionalment lectors diuen les estadístiques que llegeixen una mica menys, a Espanya i Portugal creix la lectura de manera més que notable. L’excepció ibèrica no només funciona amb l’energia, sinó que sembla il·luminar un temps d’esperança i de joves que, com peixos eixerits, abandonen les xarxes i trien la lectura, aquest plaer solitari que ajuda a la comunitat i la defineix.
Fa una setmana, que és quan tornava a la semirutina laboral, que veig gent jove llegint llibres als vagons dels Ferrocarrils de la Generalitat. I, encara que dominin les màquines i tanta gent absorta en els telèfons, em sembla que aquesta tardor potser farà bona la vella cita d’Albert Camus tantes vegades tergiversada i recargolada: “ En les profunditats de l’hivern, finalment vaig aprendre que en el meu interior hi habitava un estiu invencible”.