El Barça no es va endur els tres punts de Vallecas. De fet, va acabar amb un agredolç empat. La part dolça, més enllà de Lamine Yamal, geni ofensiu que va marcar de penal l’únic gol barcelonista, va ser confirmar que també té un geni sota els pals. Un porter que suma punts, que marca diferències, que sap a què ha de jugar quan comença les jugades i que entén molt bé la famosa línia defensiva de Flick, alta i arriscada. És Joan Garcia. Té 24 anys, és de Sallent i és el millor reforç d’un mercat de fitxatges que ja arriba a la fi. Un candau d’or que va trasbalsar Isi Palazón, De Frutos i Camello. Per moments també Fran Pérez, que al final va rematar amb la cama dreta a pilota aturada per establir l’empat. Arriba l’aturada i Flick ha de treure conclusions perquè el seu equip no ho fiï tot a les remuntades. No sempre són possibles.
I això que el tècnic va introduir alguns canvis en el seu onze. Va recuperar De Jong després de l’absència contra el Llevant i, a la mitjapunta, va voler recordar vells temps amb Olmo, que fa un any va redebutar al mateix estadi. L’estrena no va poder ser millor: va entrar a la segona part i va gestar la remuntada blaugrana (2-1). Tot i això, aquesta vegada no va tenir la sort del debutant, malgrat que sí que va treballar i va generar ocasions. A la banqueta esperava el seu torn un seriós Fermín.
Lamine Yamal va fer el primer gol des del punt de penal després d’una escomesa de Pep Chavarría
Hi va haver més variacions: si a València l’alemany va centrar els canvis en l’atac, aquesta vegada va fer provatures en defensa i va deixar a la banqueta Araújo i Cubarsí. També va recuperar Koundé, titular per primera vegada aquest curs al lateral dret, acompanyat per Eric Garcia. Al costat del central de Martorell va jugar Christensen, a cama canviada mentre que Balde es va mantenir al carril esquerre. L’invent no va funcionar. Balde va patir molt. I en tots els sentits. A la primera part els estralls de la deteriorada gespa de Vallecas, extremadament seca a la seva banda. Entre tant despropòsit, va passar que el VAR no funcionava a Vallecas. L’ àrbitre s’havia de fiar de la sala VOR.
Malgrat el context, que convidava a la distracció, entre homilia i homilia bukanera, trossos de gespa seca a l’aire i converses arbitrals sobre la tecnologia, al Barcelona se’l va veure inicialment segur en el caos. Amb De Jong ajudant a la sortida de pilota, Pedri pressionant i Ferran Torres desmarcant-se per trencar línies i fer retrocedir a la defensa del Rayo. Van començar a arribar les ocasions. Olmo es va plantar a la frontal de l’àrea i va buscar Lamine Yamal. L’extrem va carregar la cama i va estampar la pilota contra els guants de Batalla. S’hi va afegir Raphinha, una mica precipitat, que va definir massa creuat. Però perdonar té conseqüències. I el Rayo, valent per jugar en aquest estadi i amb el futbol atrevit que li ha permès classificar-se per a la Conference League 24 anys després, va pressionar a dalt, va començar a recuperar pilotes i a descarregar-los sobre De Frutos, situat a la banda dreta, amb Palazón com a fals davanter centre. Però el Barcelona s’havia preparat per a això amb el fitxatge de Joan Garcia, que va protagonitzar la primera parada de mèrit de la nit després d’una gran jugada del Rayo a l’esquena de la defensa culer: Koundé es va adormir i Álvaro García li va guanyar la posició per centrar cap a Ratiu. La rematada del romanès la va tapar el de Sallent amb una d’estirada increïble.
El gol de l’empat del Rayo va arribar en una jugada a pilota aturada en què la defensa culer va abaixar la guàrdia
Al mig de tanta incomoditat, i pràcticament a punt del descans, va aparèixer la màgia de Lamine Yamal. Aquesta vegada, en forma de llançament de penal que l’ àrbitre no va poder ratificar perquè el VAR no funcionava en aquell moment i després d’un abatiment dins de l’àrea de Pep Chavarría sobre el 10 blaugrana. Amb tota la calma, assumint el risc i destil·lant una seguretat aclaparadora, Lamine va enganyar Batalla des dels onze metres. Després del descans, l’equip va sortir amb la intenció de domesticar el feu del Rayo Vallecano. Les transicions van millorar entre Pedri, Olmo i Ferran Torres. Tot i això, a part d’un cop de cap d’Eric García, l’equip va mancar de fluïdesa. Ningú no va decidir i l’entrada de Rashford o de Fermín no van ajudar. Tampoc el costat de Balde, molt assenyalat. Tot va ser un miratge. Menys Joan Garcia, que s’hi va jugar el físic sortint amb els punys i xocant amb De Frutos, tots van abaixar la guàrdia. L’última mitja hora va ser molt deficient i el Rayo es va obstinar per l’empat que va arribar a pilota aturada: Isi Palazón, en un córner, va connectar amb un solitari Fran Pérez, que va rematar amb la dreta.
El Barça s’havia complicat la vida i el Rayo va insistir. Però, davant Joan Garcia, van caure tots com cartes Ratiu, Isi Palazón i també Camello. Arriba l’aturada internacional i el Barça marxa sense ser líder. Però hi ha porter.
