En més de seixanta anys d’ofici, aquest cronista només va escriure un parell de notes sobre l’aspecte físic d’un cap del Govern. I aquelles dues notes han estat per interpretar els rostres d’un geni de la imatge anomenat Pedro Sánchez, a qui es pot aplicar una dita de l’aclamat Friedrich Nietzsche: “Les vostres cares han fet molt més que les vostres raons”. Les cares de Pedro Sánchez han estat sempre molt poderoses. Van demostrar la seva capacitat d’adaptar els gestos al que volia transmetre. I cal repetir-ho: si la política té molt de teatre, Pedro Sánchez ha estat i continua sent un enorme actor. Possiblement el millor actor de l’escenari europeu.
Per això, trio la seva presidencial efígie com a símbol del moment: Pedro Sánchez va lluir una nova cara en Televisió Espanyola. I va tenir dos efectes informatius: en els altres mitjans, la seva agressivitat davant els jutges que investiguen persones del seu entorn, que només li va faltar acusar-los de prevaricació; en les converses privades, una pregunta de barra de bar: què li passa al president? En el visible, li passa que està manifestament desmillorat, com si tingués alguna malaltia. Els seus ulls no tenen la vivor que coneixíem, sinó la marca de la tristesa. En l’entrevista amb prou feines va somriure, com si es reservés per a la trobada amb Starmer a Londres. I la seva primesa sembla excessiva, fins i tot ara que hi ha medicaments que permeten perdre quilos i operacions biquini de forma tan accelerada com ostentosa. Aquest canvi físic anuncia alguna cosa, encara que no sapiguem què. Potser ell tampoc no ho sàpiga.
Que em perdonin en la Moncloa, però això planteja interrogants i exigències per formar opinió
Que em perdonin en la Moncloa, però això planteja alguns interrogants i exigències per formar opinió. Pregunta de partida: per què sembla que Sánchez es va aprimar de cop, si ja l’havíem vist així abans d’agost? És una sensació òptica, perquè el veiem molt poc. L’entrevista de Pepa Bueno va ser la primera en un any. Si l’haguéssim vist aprimar dia a dia, com l’han vist a palau, no existiria aquesta sensació de sobtada debilitat. L’explicació que al seu dia va voler donar la vicepresidenta María Jesús Montero –“pateix i està al peu del canó, empenyent a Espanya cada dia”, li va faltar dir “amb el que això esgota”– va resultar lleument còmica, per ser suaus en la qualificació. I els serveis informatius del Govern central no van tenir l’instint o la voluntat de transparència de sortir a escena, explicar els motius d’una primesa tan gran o, senzillament, comunicar a l’opinió pública que l’estat de salut del president és perfecte, com així desitgem que sigui.
La cara pot no ser el mirall de l’ànima, contra el dit pels clàssics. Però sí que és el retrat d’un moment de la persona i, si es tracta del màxim governant, també pot ser el retrat de l’estat d’ànim del país. Tenir bona cara és indici de bona salut, fins i tot de felicitat. Tenir mala cara significa, almenys, que s’ha dormit malament. En el cas del senyor Sánchez no és que tingui mala cara; és que la pateix. Pateix mala cara i la gent té dret a preguntar per què. Els seus assessors coneixen, com no coneixeran, el dictamen del cèlebre fotògraf canadenc François Brunelle: “La cara és l’eina de comunicació per excel·lència”. Si es fa d’ella un ús pessimista, es transmetrà pessimisme a la nació. I, disposats a buscar dictàmens de gent que va demostrar saber pensar, permeti-se’m citar Lope de Vega: “Els meus treballs es van veure a la meva cara / trobant (...) Incert el bé i cert el desengany”.
Sánchez, durant l’entrevista
Potser el rostre del senyor president va començar a trobar incert el fet i cert el desengany de la seva pròpia obra? Seria magnífic, perquè significaria l’entrada en escena de l’autocrítica, fenomen desconegut per la majoria dels governs. Per això m’atreveixo a una última pregunta: hi ha alguna cosa en la vida pública que amargui a l’ inquilí de la Moncloa? Hi ha una cosa que justifiqui a Quevedo i el seu “llançar la cara importa, que el mirall no hi ha per què?” Encara que el vist només reflecteixi un aprimament erròniament estètic, hi ha motius per a una resposta positiva. Cito els quatre més elementals: la corda fluixa de governar pactant amb socis d’interessos enfrontats; el sentir-se víctima confessa d’una “campanya de deshumanització”; aquella imatge que ell considera injusta d’home que només té ambició del poder, i el potser més dolorós: la solitud internacional. Va perdre la influència, fins i tot la presència europea, i ahir, quan la intentava recuperar en la cimera de París, se li espatlla l’avió i, es clar, no viatjarà en vol regular.