Hi ha tants Armani que la notícia d’ahir no és el final de tot. Giorgio Armani, un dels grans dissenyadors de moda del segle XX, va morir ahir a Milà als 91 anys. Al juny tots s’havien alarmat perquè, per primer cop, el rei —així l’anomenava tothom— no havia assistit a la desfilada de la seva col·lecció a la Setmana de la Moda de Milà. No havia passat mai i es temia haver d’afrontar un “després” que ningú no podia imaginar, tot i que Armani ho havia previst des de feia temps, deixava un veritable imperi en mans del seu company i soci de tota la vida, Leo Dell’Orco, i de la seva neboda Silvana, que ara hauran de defensar un grup econòmicament sòlid de les ambicions dels grans conglomerats.
Armani, però, s’havia recuperat i, tot i que va renunciar a les vacances a Pantel·leria, la seva illa més estimada, es va posar a treballar com sempre i va adquirir La Capannina, un local a la platja toscana de Forte dei Marmi, per on havien passat els grans intel·lectuals del segle XX italià, com Ungaretti i Montale, i on Giorgio havia conegut Sergio Galeotti, l’amor de la seva vida i després soci, que
va morir prematurament als 40 anys el 1980.
Itàlia està de dol: avui i demà al teatre que porta el seu nom s’hi instal·la la capella ardent, mentre que el funeral privat serà dilluns. Les notes de condolença del president de la República, Sergio Mattarella, i la primera ministra, Giorgia Meloni, no són una formalitat. Ningú no ha representat com Armani l’essència d’ Itàlia els últims 40 anys.
Armani va explicar que Versace li va dir: “Saps, Giorgio? Tu vesteixes dones sofisticades;jo, les putes”
L’època decisiva en aquest sentit van ser els anys vuitanta, quan Armani va signar una mena d’uniforme de la burgesia urbana. Òbviament no tots vestien Armani, però el seu estil va marcar una classe dirigent que ja no era únicament industrial, sinó també activa al sector terciari, els mitjans i la comunicació. Era l’estètica d’una Itàlia que sortia del folklore i es desposseïa de la pàtina barroca, tan en voga sobretot fora de les seves fronteres.
Una dinàmica que va tenir el seu centre indiscutible a Milà, la ciutat que Armani havia triat, venint d’una realitat provinciana com la de Piacenza, entre Emilia i la Llombardia. El símbol d’aquesta revolució, sociològica abans que de vestuari, van ser les jaquetes desestructurades, el vestit perfecte per a les dones que guanyaven poder i per als homes que se sentien més lliures: interceptant una necessitat de lleugeresa i elegància.
Aquesta mateixa recerca el va enfrontar també a alguns il·lustres col·legues italians, començant per Gianni Versace. El mateix Armani havia explicat una anècdota que resumeix bé aquest dualisme: tots dos es van trobar per casualitat a Piazza di Spagna, a Roma, i “ en Gianni em va dir: ‘saps, Giorgio? Tu vesteixes dones elegants, dones sofisticades. Jo vesteixo les putes’”. Un episodi que Donatella, germana del dissenyador assassinat a Miami el 1997, va definir com “fals i mesquí”, però que va ser reprès per Anna Wintour, directora de Vogue, que va sintetitzar així el caràcter de les dues cases: “Armani vesteix les dones; Versace, les amants”.
Els primers anys vuitanta són també aquells en què, sense grans dificultats, la revolució d’Armani va travessar les fronteres italianes. El punt d’inflexió va ser sens dubte l’estrena d’ American gigolo, la pel·lícula de Paul Schrader, en què el protagonista, Richard Gere (tot i que havia de ser John Travolta), s’emprova davant del mirall les peces del rey Giorgio, símbol d’un nou ideal masculí, sensual però no vulgar. En aquella ocasió, Armani va entendre el poder del cinema, i viceversa. Tant que Martin Scorsese li va dedicar un documental, en què recordaria els seus orígens; en particular, la figura de la seva mare Mariù, dotada d’“una elegància sobretot interior. Semblàvem rics però érem pobríssims”. Adeu al rei.