Dèiem aquest estiu que, malgrat la reforma fiscal de Trump i els seus aranzels, els mercats semblaven ensopits. Això ja no és així, i els vigilants s’han despertat i han elevat els tipus d’interès de llarg termini. Raons? Primer, atac a la Fed amb el nomenament de Stephen Miran, autor del manual aranzelari de Trump ( A user’s guide to restructuring the global trading system , novembre del 2024), i de l’ acomiadament d’un membre de la Fed contrari a les seves tesis. S’hi afegeix la decisió judicial que considera il·legals les taxes aranzelàries, cosa que podria implicar una forta reducció dels ingressos públics.
Els dos aspectes reflecteixen la inquietud sobre un deute públic molt elevat i a l’alça. Per exemple, la del conegut inversor Ray Dalio ( US sliding towards 1930s- style autocracy , Financial Times , 2 de setembre del 2025), que adverteix dels perills de deutes públics excessius i alts tipus d’interès i, com a resultat, possible pèrdua d’atractiu d’actius en dòlars que explica, en part, el moviment d’inversors des de deute fins a or.
El deute dels EUA a 30 anys és de prop del 5%, però a la Gran Bretanya supera el 5,7% i s’avisa del risc de crisi
En aquesta tessitura, no estranya que el professor de Harvard i antic economista en cap de l’FMI Kenneth Rogoff adverteixi al seu America’s coming crash. Will Washington debt addiction spark the next global crisis? ( Foreign Affairs setembre/octubre del 2025) que el 100% del PIB de deute públic americà, les seves expectatives i el seu cost creen incentius per pressionar a la baixa els tipus d’interès, amb el que això pot implicar per al creixement i els preus. I els escenaris de futur que dibuixa són tots temibles: treu parcial (depreciació del dòlar, com el 1985), elevada inflació, repressió financera (obligació de compra de deute a banca i fons) o austeritat.
Però no imagineu que aquests problemes només afecten els EUA. Si per a aquests últims el deute a 30 anys ja és de prop del 5%, el de la Gran Bretanya supera el 5,7% (l’excanceller d’ Hisenda Kenneth Clarke avisa del risc de crisi financera) i el del Japó ha assolit el 3,3%. Es tracta de països on hi ha una clara contradicció entre augmentar el creixement (rebaixant tipus d’interès), cosa que pot impulsar la inflació, i reduir els nivells de deute.
I, en el context de l’eurozona, també hi ha dificultats: les que viu França (elevat endeutament i previsions de dèficit de prop del 6,5% del PIB els pròxims anys), amb el deute a deu anys cotitzant el 3,6%, en nivells semblants a l’italià, i les que anticipen els programes de despesa d’ Alemanya (deute a 30 anys per sobre del 3%), encara que la seva situació fiscal sigui molt millor.
Sembla que una nova era de domini fiscal ha tornat. I amb això i uns deutes públics enormes, un seriós dilema: o austeritat per evitar-ne l’augment o inflació per estimular el creixement i reduir-ne el pes. El passat ens ha atrapat. Altra vegada.