“El cos és un bocamoll”
Se’l coneix a les xarxes socials com a Pincho , està acreditat per Paul Ekman en detecció de microexpressions, i ha estat format per l’FBI en anàlisi del comportament. Al llarg de la seva trajectòria s’ha especialitzat en comunicació no verbal no conscient, avaluació de la veracitat, perfilació i anàlisi del comportament, i neuroinfluència. Un estudi publicat per la revista Science determina que diem unes 16.000 paraules diàries. “En canvi, ens diu García, el llenguatge del cos és actiu les vint-i-quatre hores del dia. Encara que sembli mentida, comuniquem més pel que callem que pel que diem”. Al seu llibre Ciencias del comportamiento (Temas de Hoy),ens ensenya com llegir microexpressions, hemicares, pupil·les, parpellejos, postura.“El cos és un bocamoll, parla quan volem callar”.
Què li van ensenyar a l’FBI?
Com tractar incidents crítics: segrestos, suïcidis, atrinxerats, ostatges i anàlisi de conducta, tècniques que després vaig extrapolar a altres àmbits. Vaig estar 18 anys a la Guàrdia Civil, a la unitat central operativa.
Què va aprendre allà sobre les persones?
A entendre com funciona el cervell quan pressiones algú, a analitzar les seves respostes no controlades per obtenir informació i a utilitzar la neurociència i la comunicació per generar confiança, persuadir.
I això com es fa?
Coneixent els gustos, la ideologia i les creences de la persona; amb això puc utilitzar biaixos cognitius per generar alguna connexió. Després adapto la meva comunicació verbal i no verbal: preguntes obertes, escolta activa, assentir, parafrasejar, repetir paraules, utilitzar el cos.
Què són els biaixos cognitius?
Dreceres del cervell per ser més eficient,
però que poden esbiaixar decisions, per exemple el biaix de confirmació: accepto
només la informació que confirma les meves creences.
Posi’m algun exemple per utilitzar-los.
Si algú diu “fa 40 anys que treballo sense
parar i estic esgotada”, jo tanco lentament els ulls i responc: “És normal que estiguis tan cansada”; i així li estic dient al seu cervell que la seva emoció m’importa. Un altre exemple: quan saludes elevant les celles, el cervell de l’altre ho llegeix com: “m’alegro de veure’t”, és un reforç positiu immediat.
Què li van ensenyar els criminals i els sospitosos?
A buscar punts de ruptura emocional. Un suïcida, per exemple, es pot mostrar fred, parlant de la seva filla petita, fa un gest emocional mínim. Allà hi ha la seva vulnerabilitat. Puc utilitzar-la per persuadir-lo: “Si et lleves la vida, la teva filla patirà”. És informació que la persona dona sense voler, amb un parpelleig, una microexpressió.
Parlem més amb el que callem que amb el que diem?
L’important està en el que no es diu. Si es conté, és perquè és rellevant. Per exemple: resposta breu i gest de “boca en ostra” (llavis apretats cap a dins): aquella persona en sap més del que diu.
Els gestos són universals?
Les reaccions fisiològiques (fugida, protecció) i les emocions bàsiques al rostre, sí. D’altres depenen de la cultura. A Occident el passat s’ubica a l’esquerra, mirem cap allà per recordar, i el futur a la dreta; en llengües semítiques és al revés. Fins i tot un somriure pot variar segons la cultura.
Com llegir algú en els seus gestos?
Provocant reaccions no controlades amb preguntes obertes i escolta activa. El conscient enganya; l’involuntari, no. L’asimetria facial és clau: la part esquerra del rostre sol delatar més les emocions contingudes.
Podem influir en el comportament d’altres amb el cos?
Si entro en una sala, somric i elevo les celles, l’altra persona percebrà senyals positius i confiarà més en mi.
I utilitzar-lo en un mateix?
Si m’observo i detecto estrès (acariciar mans, tensar coll, encongir espatlles), puc corregir-lo. El cos modifica la ment: propriocepció i interocepció.
Es pot corregir la tristesa o el caràcter canviant gestos facials?
Sí. Somriure, encara que sigui forçat (posant un bolígraf a la boca), activa músculs que enganyen al cervell. La postura expansiva també transmet confiança.
Quins errors comuns cometem quan interpretem els altres?
Jutjar un sol gest fora de context o sense línia base. Si algú sempre es toca el nas, no significa res; si només ho fa en un tema concret, sí que importa.
En quina part del cos convé fixar-se per entendre algú?
En tot, però sobretot en l’orientació corporal i els peus. Els peus són honestos: apunten cap a la sortida si volem anar-nos-en, o cap a la persona que ens atreu.
Què diuen les microexpressions facials?
Mostren emocions bàsiques: ira, tristesa, fàstic, por, alegria... Són mil·lisegons incontrolables, com un petit gest de fàstic al llavi superior encara que somriguis.
Com entrenar la calma mitjançant gestos davant d’algú que ens fereix?
Primer, sent conscient del propi botó vermell (el que em dispara). Hi ha tècniques com l’esquivada verbal, la respiració, la sofrologia o els ancoratges (associar un objecte o gest a la calma). Esportistes i polítics l’utilitzen: Nadal es tocava les orelles.
Albert Rivera s’agafava el dit petit.
El que no hem de fer és interpretar els altres des dels nostres valors i prejudicis. La persona pot estar entaulant batalles invisibles. Millor comprendre que prejutjar. Jo en un conflicte sempre aconsello fer pauses, però ens fan por.
