La guerra cultural que s’ha desenvolupat els darrers anys enfronta els qui prediquen una visió universalista –defensada principalment per l’esquerra i basada en l’hospitalitat, la solidaritat entre nacions– i aquells que proclamen el patriotisme, el retorn als principis que van fer gran la nació
–promogut per la dreta–.
Aquesta disputa s’està decantant a favor de la dreta, en consolidar-se la percepció que l’única resposta possible per afrontar el nou escenari polític i econòmic internacional, marcat pels Estats Units, Rússia i la Xina, és tornar a l’autosuficiència nacional. Enfront del lema “Amèrica primer”, la rèplica que comença a estendre’s és que cadascú s’ocupi del que és seu: que cada país impulsi les reformes necessàries per aconseguir ser autosuficient de l’exterior.
Alemanya, Índia, la Xina o Rússia ja han traçat una sensibilitat política orientada cap a l’ideal de l’autosuficiència
Països com Alemanya, Índia, la Xina o Rússia ja han traçat una sensibilitat política orientada cap a l’ideal de l’autosuficiència; una sensibilitat que Espanya, progressivament, comença a assumir com a objectiu propi. Els estats han de ser capaços de defensar-se per ells mateixos: a partir del 2026, a Alemanya els homes més grans de divuit anys hauran de respondre un qüestionari sobre la seva disposició a servir la nació.
Lee tambiénEls remeis per a Espanya
De la mateixa manera, els països han de recuperar sobirania econòmica, com ho ha fet Narendra Modi, primer ministre de l’Índia, que ha enarborat la bandera d’una “Índia autosuficient” ( self-reliant India ) per exhortar la societat a reduir la
dependència exterior en sectors clau. En aquest discurs, un objectiu econòmic –l’autosuficiència– es converteix en una arenga nacionalista que obliga els ciutadans a treballar no només per al seu benefici individual sinó per al futur de la nació.
La noció d’autosuficiència aplicada a l’Estat nació es tradueix a elevar la despesa militar per protegir-se d’enemics externs i interns; reprendre el control de sectors estratègics com ara el gas, l’aigua, l’electricitat o les telecomunicacions; mobilitzar la ciutadania per no dependre de la mà d’obra immigrant irregular; promoure polítiques de natalitat per frenar el denominat “suïcidi demogràfic”, i respondre amb recursos propis als desafiaments plantejats per nacions més fortes en àmbits econòmics, científics, culturals, tecnològics o militars.
Espanya, com ja passa a Alemanya, comença a veure com els seus líders polítics mobilitzen la societat per assumir nous sacrificis i esforços que garanteixin un futur en el qual el país no depengui d’uns altres i pugui ser autosuficient.