És probable que Lee Harvey Oswald fos efectivament l’assassí de Kennedy i no una mà fosca de l’establishment de Washington, que la princesa Diana morís en un accident i no víctima d’un complot de la casa reial amb la connivència dels serveis de seguretat francesos, que la sida fos resultat d’un virus nascut naturalment a l’ Àfrica i no una creació de la CIA per delmar la població homosexual i afroamericana, i que l’home arribés a la Lluna a l’ Apollo 11 en comptes de ser un estudi de televisió.
Però cada vegada és més difícil de refutar la teoria d’una gran conspiració, de la qual el trumpisme seria un ariet, per reemplaçar les democràcies tradicionals per règims autoritaris sense control judicial, escèptics de l’escalfament global, disposats a fer sortir l’exèrcit al carrer i a fer servir la força per combatre la dissidència, expulsar els immigrants i restringir les llibertats d’expressió i manifestació.
Aquestes són algunes de les coses per les quals advoca Nigel Farage, el líder de la ultradreta britànica, que ahir va fer un altre pas cap a Downing Street amb la dimissió de la número dos del Govern, Angela Rayner, per no haver pagat la totalitat dels impostos corresponents a la compra d’un pis. Mentre a Londres Keir Starmer rebia un cop de puny de KO i remodelava amb caràcter d’urgència el seu Gabinet, a Birmingham, a 190 quilòmetres de distància, el polític neofeixista pujava al podi del congrés del seu partit (Reform UK) amb música de rock i focs artificials, com el boxejador que salta al ring per a la disputa d’un títol mundial.
Com és possible que un Govern amb àmplia majoria absoluta, com és el cas del Labour, estigui contra les cordes, amb un índex de popularitat (20%) propi
d’un règim al final? Com es pot concebre que, amb l’oposició tradicional (els conservadors) pràcticament morta, vagi fent voltes, d’error en error i d’escàndol en escàndol?
Un nou cràter es va obrir ahir en aquell paisatge cada vegada més lunar amb la caiguda de Rayner, una cabellera arrencada per la premsa de dretes ( Daily Telegraph, Daily Mail, Daily Express, The Sun ...) que la tenia des de fa temps al punt de mira perquè representava l’ala esquerra del Labour (des del seu punt de vista, pecat imperdonable), i també perquè ella mateixa havia estat immisericordiosa amb qualsevol indiscreció dels tories en temes fiscals. Qui amb espasa mata, amb espasa té de morir.
La crisi és molt nociva per a Starmer, un líder de poc carisma i que el que ven és una moral de ‘boy scout’
En el cas de Rayner, s’ha quedat d’una tacada sense tres càrrecs, els de vice primera ministra, vicelíder del Labour i ministra d’Habitatge encarregada de la construcció d’un milió i mig d’habitacles a preus accessibles (un dels grans objectius de l’ Administració). Però la seva caiguda ha provocat un efecte en cadena amb diversos danys col·laterals, víctimes de la ira d’un Starmer desesperat per mantenir el
control de la nau enmig de les turbulències. El seu substitut
com a número dos és el secretari de la Foreign Office, David Lammy; Yvette Cooper deixa Interior per encarregar-se d’ Exteriors, i el seu lloc l’ocupa Shabana
Mahmood, fins ara la titular de Justícia.
Qui es manté al càrrec és la ministra d’Economia, Rachel Reeves, malgrat que la seva autoritat ha anat en declivi des que se la va veure plorant fa uns mesos a la Cambra dels Comuns. La reestructuració aquesta setmana de l’equip de Downing Street, robant-li dos assessors seus (un d’ells Darren Jones, elevat ahir a ministre), ha estat interpretada com un senyal que Starmer vol controlar més de prop el que fa el Tresor.
A Reeves se li critiquen l’eliminació dels ajuts als pensionistes per pagar el gas i l’intent de retallar els subsidis per discapacitat, que han costat al Govern un considerable capital polític i suggereixen una falta d’olfacte. Però era intocable per por de la reacció dels totpoderosos mercats, amb els interessos dels bons britànics ja pels núvols (vegeu el que li va passar a Liz Truss), i perquè ja se sap que on n’hi ha dos n’hi ha tres. Després dels caps de Rayner i Reeves, el següent a caure ben bé hauria pogut ser el del primer ministre.
En la seva aparició triomfal ahir al congrés de Reforma UK (avançada tres hores perquè tingués més protagonisme), Farage es va presentar com un futur habitant de Downing Street, a la sala d’espera del poder, va dir que “la Gran Bretanya està trencada, víctima d’un Govern que no està a l’altura”, i que no li sorprendrien unes eleccions anticipades el 2027. Un de cada tres votants estan d’acord amb ell.
Fer la sensació de corrupció i incompetència sempre és greu, però encara més per a Starmer, que manca de carisma i retòrica, amb una narrativa més pròpia d’un conte d’ El coiot (historietes de l’ Oest populars als anys seixanta) que d’una novel·la de Vargas Llosa, i que el que havia venut al país era una probitat de boy scout i una calma tecnocràtica després de la convulsió dels últims governs conservadors. Però el primer ministre també perd una de les poques figures del Gabinet que projectava autenticitat i connectava amb els votants per la seva història de dona feta a si mateixa, que va donar a llum amb 16 anys i va ser àvia amb 37, divorciada, amb un fill discapacitat i cuidant una mare bipolar. Que malgrat tot això havia arribat gairebé a dalt de tot, i es parlava d’ella com a possible hereva del tron. Més dura serà la caiguda.
Starmer es queda a més sense la seva connexió amb l’ala esquerra del Labour, que està fent aigües, amb un primer ministre obsessionat per no perdre vots per la dreta (els nacionalistes anglesos de classe treballadora que van donar suport a Boris Johnson i ara estan sent seduïts per Farage, del qual el Govern imita notes del seu discurs antiimmigració). Els Verds i el nou partit de Jeremy Corbyn aspiren a ocupar l’espai vacant.
Angela Rayner oferia autenticitat als votants i hi connectava d’una manera que Starmer no pot aconseguir
Un país que només ha viscut dues revolucions al llarg de tota la seva història, i totes dues al segle XVII, treu el nas a l’abisme d’una tercera. Perquè això seria l’arribada del neofeixista Farage al poder. No segura, ni de bon tros, però cada vegada més factible.
