Recordeu el “ Gràcies, Kevin Roldán, amb tu va començar tot” de Gerard Piqué? Esclar que sí, però en recordar-ho, com a les pel·lícules de Hitchcock, hi ha una cosa que ens bloqueja la memòria. Cercles psicodèlics blaugranes, una música insinuant... No, no volem recordar que el 2015, en la celebració del 30è aniversari de Cristiano Ronaldo, aquest últim va muntar una festassa i va contractar per 250.000 dòlars el cantant Kevin Roldán. Allò, per a Piqué, per al relat del nostre cíclic assalt al cel, va ser el principi del final del poder futbolístic a la lliga espanyola per al Reial Madrid. El Tot que va començar en aquella festa va ser la demolició de la Casa Usher.
Per què ens costa de recordar amb nitidesa aquell moment de la història de l’antimadridisme? És probable que sigui perquè fa poc va passar una cosa semblant a l’ Univers Barça. En concret, a la celebració luxosa, aparatosa, hiperbòlica i gairebé socialment violenta de l’entrada a la majoria d’edat de la seva estrella. La història rima, ja ho sabeu, si no es repeteixen i tant de bo ja no ens toqui a nosaltres. Els projectes s’alcen des de la fam, la fe i l’austeritat i cauen des de l’abundància, la col·locació i el luxe. Sempre acabes morint-te. Sempre acabes sent pitjor que el que encara no eres. La qüestió és moderar la caiguda. Ser Messi. O Cristiano. O Djokovic. O Gasol.
El soci no paga el seient per veure com els herois es comporten com en una pel·lícula de Guy Ritchie
Heràclit deia que el destí és el caràcter, així doncs no provem d’anar contra el fat de Lamine, Gavi, Fermín o Raphinha. D’ells en depèn i ni ells mateixos són responsables de com són, què fan i faran, com anirà tot. Potser es pot cuidar l’entorn dins i fora del vestidor (la pèrdua d’Iñigo Martínez és luctuosa), tractar-los amb deferència, però també sense capricis. Moderar la nostra prosa i la nostra èpica. Al cap i a la fi, exemples Neymar els tenen i tenim a mà. Cal atendre l’especial configuració de criatures amb un talent especial en una societat que paga molt per això, que s’hi han esforçat des de petits i moltes vegades han perdut parts de la seva infantesa. Que, de vegades, venen de contextos amb carències i humils. Als quals se’ls exigeix, encimbella i injuria amb summa facilitat. Són les nostres joguines. I com a Toy story ,arriba el dia que ja no juguem amb ells. De vegades oblidem que, en cada traspàs d’un noi del Barça, en cada baixa i cessió, en cada descart, hi ha un home o dona trencat que s’ha de recompondre i assumir la resta de la vida sense el seu somni principal. Aquests nois, fins i tot els que es queden amb nosaltres i triomfen, tenen un destí tràgic de cinquanta anys després de deixar de ser el que són.
S’ha de ser comprensiu però també exigent. I si algú fa el babau, se li hauria de dir. El soci i l’aficionat no paguen el seient i les plataformes, no s’omplen programes en televisions i mitjans públics per veure com els teus herois es comporten com si fossin dins d’una pel·lícula de Guy Ritchie.
No per res, sinó perquè arriba el dia en què és impossible entrenar el teu
cos i ment, jugar, competir, ser solidari, sentir emocions i responsabilitats i
una vida de fals gàngster vulgar i exigir-te en l’esport de màxim nivell. No és
que un vulgui anar de Cassandra, simplement tenim una generació, uns nois,
un entrenador que només la seva pròpia decadència espiritual ens pot arruïnar. Sense Kevin Roldán, això sí. I seria
una pena.