Un rus i un xinès arriben a les portes del Cel, on els rep Sant Pere. “Bon dia, Vladímir. Bon dia, Xi. Benvinguts a la vida eterna”. Vladímir mira cap a Xi, perplex. “Però què dimonis és això? Res a veure, això segur, amb el que vam parlar aquella vegada a Pequín”.
Xi: Sí, me’n recordo perfectament. Va ser l’agost del 2025, just abans d’aquella desfilada militar que vaig muntar per espantar el món occidental. Les teves paraules exactes van ser: “La biotecnologia està en continu desenvolupament. Els òrgans humans es poden trasplantar contínuament. Com més es viu, més jove es torna, i fins i tot es pot aconseguir la immortalitat”.
Vladímir: Correcte. Però jo parlava de la immortalitat a la Terra. La meva idea era seguir per sempre sent el tsar de Rússia, conquerir Ucraïna, després Europa i tenir els Estats Units com a país esclau. És clar, Donald també hauria de ser immortal perquè això funcionés.
Xi: Les meves ambicions eren més modestes, t’ho confesso. Com et vaig respondre aquella vegada, em conformava amb arribar als 150 anys. Però prou per seguir com a líder del Partit Comunista xinès i tenir sota el meu comandament Àsia, Àfrica i Llatinoamèrica fins al segle XXII.
Sant Pere: A veure, a veure. Callats, nens. Aquí mano jo. I allà dintre, el cap: Déu.
Vladímir: Déu? Déu? Però jo soc Déu, renoi!
Xi: No. Déu soc jo. Només vas poder continuar en el poder i seguir amb la teva guerreta a Ucraïna gràcies a mi. Et podria haver tancat l’aixeta quan volgués.
Vladímir: Mira, Xi. Jo soc la reencarnació de Stalin, de Vladímir el Terrible, de Pere el Gran. L’imperi rus és l’invent més gloriós de la història de la humanitat. Era només qüestió de temps perquè et convertíssim en chow mein .
Sant Pere: Silenci! No s’adonen del ridícul que estan fent, de l’absurda pallassada que van protagonitzar en aquell planetet de merda que l’únic i veritable Déu els va inventar?
Vladímir: Però, qui és vostè?
“Xi, estaràs en una suite de dos llits amb el dalai-lama, l’aiatol·là Khomenei i la mare Teresa”
Sant Pere: El recepcionista aquí al Cel, no ho veu?
Vladímir: O sigui, que era veritat el que em deien els capellans, que Déu existeix i que va crear el Cel i la Terra?
Sant Pere: Bé, sí... I no. Sí que existeix Déu, i sí que existeix el Cel. Però allò dels capellans, un sopar de duro. Si no, com creuen que dos grandíssims fills de puta com vostès serien aquí?
Xi: Ha, ha! Ja sabia jo que allò del missatge cristià era tota una farsa.
Sant Pere: Sí, espavilat. Com allò del comunisme: bonica idea; espècie equivocada.
Vladímir: Però no entenc què hi faig, jo aquí. Perquè.. Dicvaig fer matar un munt de nens a Ucraïna, vaig enviar milers dels meus soldats a morir com mosques, vaig matar Navalni i tants altres (coses bastant semblants, per cert, a les que vas fer tu, estimat Xi). I sí, és clar, en el fons sé que soc un pecador, i va ser per això, més que res, que volia ser immortal. Per evitar el risc que al final existís l’ Infern.
Xi (riu): Altures...bona, Vladímir!
Sant Pere: Que ruc que ets, russet! No hi ha ni pecats, ni càstigs divins. Això és el Cel, l’ Infern i el Purgatori tot en un, com El Corte Inglés.
Lee también“La tragèdia més gran de la història”
Xi: O com la Xina. Però, a veure, Vladímir. Aquest tipus és interessant. Senyor recepcionista, ens podria fer el favor, ja que sembla que ho sap tot, d’explicar-nos per què es va crear el món i quin és el sentit de la vida.
Sant Pere: Encara sort. Una mica d’humilitat per fi. D’acord, els ho explico. Déu va crear la Terra –com les estrelles i les formigues i vostès els homo no tan sapiens – perquè s’avorria. O, bàsicament, perquè podia. No hi va haver cap “gran pla”. No estava atent a cada cabell del cap de cada ésser humà, com els explicava la famosa Bíblia. No se li va ocórrer mai allò dels manaments, de no robar, de no al sexe, d’estimar el proïsme i tal i tal. Va ser tot una broma, una gran broma còsmica. Va crear la Terra, i l’endemà, adeu. Bon vent i barca nova. Si es fixa en el vostre planeta de tant en tant és per gaudir del circ, per riure amb la comèdia humana. Encara que, de debò, tampoc no es va imaginar les estupideses i les barbàries de què arribarien a ser capaços. De vegades, fins i tot, vostès l’espanten. De vegades, el xou que munten no és tant comèdia com pel·lícula d’horror.
Vladímir: Bé, millor. Com m’imaginava, la veritat rau no en el cristianisme, sinó en el nihilisme. No hi haurà cap càstig pel que vam fer, Xi. Quin alleujament.
Sant Pere: No tan ràpid, nois! No tan ràpid...
Vladímir i Xi (nerviosos): Què? Què ens faràs?
Sant Pere: Doncs mirin, jo soc el que assigna les habitacions on es quedaran in saecula saeculorum . I també decideixo –bé, Déu proposa i el recepcionista disposa– amb qui les comparteixen, fins i tot amb qui comparteixen llit.
Xi: I aleshores?
Sant Pere: Aleshores, deixin-me mirar la llista... Ah, sí. Xi, tu estaràs en una habitació per a quatre amb dos llits amb el dalai-lama, l’ aiatol·là Khomenei i la m are Teresa de Calcuta.
Xi: Cooooom?
Sant Pere: Sí, perquè es diverteixin els tres intentant convertir-te a una de les seves religions.
“Vladímir, a tu et toca amb Zelenski, Navalni, la mare de dos soldats russos caiguts a Ucraïna i Trump”
Xi: De debò que l’ Infern no és una alternativa?
Sant Pere: T’ho he dit. No existeix. Un invent humà, el més lleig de tots.
Vladímir: I a mi qui em toca?
Sant Pere: A tu, noi, et toca compartir una suite amb Zelenski, Navalni, la mare de dos soldats russos que van morir a Ucraïna i amb Trump. Els primers tres tindran un llit doble cada un. Tu comparteixes el sofà amb el boig que Déu anomena “la vaca taronja”. Com es va divertir amb ell, per cert! Reia fins a caure-li les llàgrimes. Sempre deia que si “el Donald” no hagués existit, l’hauria d’haver inventat.
Vladímir: Nooooo! Sisplau, no! Em vull morir!
Sant Pere: Però, imbècil, no volies ser immortal?