A l’agost no ha faltat qui ens envia imatges de sortides o postes de sol. Es lleva d’hora a la muntanya o se’n va a dormir a la platja per fer-nos partícips de les seves emocions davant el paisatge. Tot turista reporta el seu èxtasi en aquest o aquell desert, mar grec, palmerar caribeny o festa de poble.
Èxtasi, del grec ekstasis, és estar fora de si per un estat personal de plenitud. No és un deliri, una al·lucinació, ni necessàriament una unió mística. Hi ha l’èxtasi davant un quadre de Rothko, el de la mare amb el nadó adormit als braços o el de qui s’estremeix a Bayreuth escoltant Wagner. Aquest agost vaig presenciar dues persones en estat d’èxtasi.
Aquest agost vaig presenciar dues persones en estat d’èxtasi
Una va ser a Saint-Denis, a prop de París. Costava d’aparcar. Plovia quan ens dirigíem al gran estadi de futbol. Vaig deixar el plegable a la Marta i la Casilda i vaig recollir del terra un cartró per cobrir-me. Malgrat el xàfec, Angus Young, el guitarrista d’AC/DC, avançava per una passarel·la tocant en presència de 100.000 espectadors. El so era eixordador i l’home –70 anys, menut, canós– transitava ufanós per l’escenari amb la guitarra. Dalt d’una plataforma va tocar un superb solo de mitja hora ( High voltage , que ja té 50 anys). Imparable, amarat de suor, li parlava a la guitarra i animava amb gestos el públic. Un artista en estat d’èxtasi.
Lee tambiénL’ètica davant la guerra
L’altre cas va ser dies abans a Salinillas, un poblet de la Bureba entre camps de blat, on va néixer la meva àvia. Fa calor i estic assegut amb la meva mare (98) a l’exterior d’un vell casalot. En la quietud del migdia només es belluguen les orenetes, algun avió dalt de tot i la cua d’un cavall blanc a la muntanya per espantar les mosques. Els veïns, vells pastors, no surten de casa. Només ve l’Isidro (84) amb unes patates; ahir va portar ous. Després se’n va. Al capvespre surto a fer un volt per l’església, abandonada. Veig de sobte l’Isidro com un aparegut, assegut a l’hort contemplant la collita: patates, cebes, mongeta tendra, faves. M’assec al seu costat; fa olor de terra mullada i de les tomaqueres del davant. “Sempre –diu sense mirar-me– vinc a aquesta hora i m’hi quedo una estona... Què vols que et digui? M’agrada més això que veure la catedral de Burgos”. En cap moment no ha apartat els ulls de les seves plantes.
Aquest home, que viu sol, té cada nit el seu moment d’èxtasi a l’hort. Després soparà un parell d’ous ferrats, una llesca de fogassa mal llescada i un préssec que ha vist madurar al seu hort. L’ Isidro, com l’Angus, serà ancià sense haver-se fet vell.