Més que un gest

No és poca cosa. Salvador Illa ha acabat fent allò que molta gent no s’esperava: va seure amb Carles Puigdemont a Brussel·les. Un gest carregat de simbolisme, de riscos i de conseqüències. No semblava que fos del seu gust. Tampoc semblava que ho tingués a l’ordre del dia quan va aterrar a la presidència de la Generalitat. Però el moment ha acabat arribant. I ha passat perquè, com el seu gran referent, Pedro Sánchez, Illa altre cop ha sabut fer de la necessitat virtut.

No hi estava obligat. Podria haver jugat a deixar passar el temps, a amagar-se darrere de la retòrica del diàleg sense posar-hi cos ni mirada. Però ho ha fet. Amb desgast davant una part de l’electorat que tampoc es pot obviar, amb crítiques pretesament patriòtiques des del sector més espanyolista, i amb recels evidents des del camp independentista. Per uns, un moviment inacceptable. Per d’altres, insuficient. Però, per una majoria de ciutadans catalans, segurament era un pas necessari per començar a treure la nostra política del bucle.

El president sap que no n’hi ha prou. Ho admetia a l’entrevista de diumenge amb Jordi Juan a Guyana Guardian . Hi deixava clar que està disposat a arribar fins al final en el camí de l’amnistia. Que Puigdemont ha de poder tornar, i que Junqueras ha de poder aspirar a ser candidat. Paraules contundents que requereixen concreció a l’altura.

Fins on arriba aquest “fins al final”? Quin és el límit real d’aquest compromís? Illa no pot esperar que el temps, o la fi de la legislatura espanyola, resolgui el que ell mateix ja reconeix com a evident anormalitat de l’escenari actual.

Per tant, el gest de Brussel·les és important, però no es pot quedar en això. De la mateixa manera que la Diada de dijous no es pot reduir a un ritual simbòlic. Si la política catalana vol recuperar centralitat i ambició, ha d’anar més enllà de la litúrgia, de les fotos i dels titulars. Necessita marcar un horitzó. No només en el terreny del dia a dia governamental, sinó en una reconstrucció nacional capaç de projectar normalitat i autoestima al conjunt dels catalans.

Com Ariadna amb el fil al mític laberint del Minotaure, Illa sap que no n’hi ha prou amb coratge per enfrontar-se amb circuits teòricament tancats. Cal deixar un rastre clar que guiï una sortida col·lectiva, perquè sense fil conductor, el gest es podria perdre en l’embolic actual on estem tots atrapats.

Aquest és el repte d’Illa. I no l’haurà d’afrontar en solitari. La competència política, la de veritat, la que va més enllà del soroll, es mesurarà en qui sigui capaç de disputar-li el lideratge en la construcció del país que ha de dur a una veritable “normalitat” i pilotar-la. I això ha de passar abans de les pròximes eleccions catalanes, quan s’avaluarà.

Però ara el terreny de joc ja comença a ser un altre. I el primer moviment l’ha fet Illa. Més que un gest. Una aposta. Quina serà la dels altres? Atents als discursos de la Diada i al que se’n derivarà sobre el terreny a partir d’ara, per acció o omissió.