La caçadora de pell

L’any 2000, en una de les trobades universitàries que s’organitzen periòdicament sobre la seva obra (és una de les autores catalanes i espanyoles més seguides a les facultats d’hispàniques d’arreu del món), Carme Riera es va presentar amb una caçadora de pell que havia dut molt els primers anys d’escriptora i que era un testimoni del món creatiu i juvenil de Te deix, amor, la mar com a penyora i Jo deix per testimoni les gavines, els seus grans èxits dels anys setanta. Vistos a distància, em semblen llibres d’anticipació: retraten el malestar de les dones al marge del tronc rodorerià. La jaqueta volia dir: encara sóc aquella noia.

Riera és una escriptora amb una trajectòria molt coherent –avui diríem, a la manera de les escoles de negocis, que ha gestionat molt bé la seva obra–. Recordo la sorpresa, a començaments dels vuitanta, quan va publicar els contes eroticohumorístics d’Epitelis tendríssims, després del do de pit d’Una primavera per a Domenico Guarini. Què fa ara, aquesta dona? –podia ser que et demanessis–. Humor des d’una perspectiva femenina, la qual cosa era una novetat total.

El temps ha demostrat que Riera és capaç de fer encaixar, en un mateix projecte d’èxit, llibres ambiciosos, panoràmics i obres en aparença menors, divertides i crítiques, la biografia novel·lada de l’Arxiduc, una novel·la de crims en un campus universitari o un llibre sobre les experiències al llindar de la mort, a propòsit d’una cantant d’òpera famosa amb casa a Mallorca. Bravo.