Les guerres a Ucraïna i Gaza no preveuen un alto el foc i encara menys un acord de pau immediat. Trump es perd en les seves contradiccions a la Casa Blanca afirmant sense proves que ha posat fi a set guerres i ha canviat el nom del Departament de Defensa pel Departament de la Guerra. Les paraules no són neutres ni innocents. Construeixen les narratives i els discursos.
Les matances diàries a Gaza segueixen el seu curs macabre sense que Netanyahu aturi l’espiral de força per destruir i ocupar tota o part de la franja sense oferir una sortida humana als palestins que no poden escapar d’una ratera infernal. No tots els palestins són de Hamàs ni tots els israelians estan d’acord en la manera de conduir dos anys de conflicte per part del Govern Netanyahu.
Protesta pro Palestina a Londres, dissabte passat
Putin ha estat rehabilitat pel mateix Trump a la cimera d’Alaska i en tornar al Kremlin s’acarnissa amb bombardejos que destrueixen edificis governamentals a Kíiv i dirigeix els drons i míssils a la població civil ucraïnesa, que resisteix els cops d’una invasió que havia de durar una setmana i complirà més de tres anys i mig. La molt citada frase de Paul Valéry quadra quan ja s’han registrat diversos centenars de milers de morts als dos bàndols: “La guerra és una matança entre gent que no es coneix per a profit de gent que sí que es coneixen però que no es maten”.
Xi Jinping ha mostrat el seu múscul militar organitzant una aparatosa desfilada a Pequín, intercanviant punts de vista sobre el transhumanisme i estudiant les opcions de prolongar la vida fins als 150 anys. La Xina exercita la filosofia confuciana des de temps immemorials, amb les dinasties i les revolucions, conscient que és l’ Imperi del Centre, i que està desafiant la narrativa occidental que ha dominat la modernitat. Al cementiri on reposen les restes de Confuci, a Qufu, hi ha escampats per terra alguns dels seus pensaments. Vaig prendre nota d’un d’ells: “L’home que mou muntanyes comença apartant pedres petites”. De ser un país famolenc i endarrerit s’ha convertit en la potència que pot desafiar l’hegemonia dels Estats Units. S’ha occidentalitzat sense democratitzar-se, lliurant tot el poder al líder Xi, que té el suport inqüestionable de 90 milions de comunistes afiliats.
L’humanisme i la cultura són opcions guanyadores davant els autoritarismes i els extrems que venen
On és Europa en aquesta hora de canvis polítics, militars i econòmics de dimensions tectòniques? Està fent la migdiada mentre sent els crits desestabilitzadors de l’extrema dreta i les reflexions moralitzants d’una esquerra que es mou en els paràmetres de l’era analògica i no baixa a escoltar el batec del carrer. Fa massa política de laboratori sense escoltar l’alè de les necessitats i problemes de la gent que treballa i calla.
Malgrat els revolucionaris avenços tecnològics, Europa està immersa en la nova era d’inseguretat econòmica, física i política. La inseguretat engendra por del canvi, de la decadència, dels estranys i d’un món desconegut, i mina la confiança i la interdependència en què es basen les societats civils pròsperes i lliures.
Ningú no va predir les guerres del segle passat així com les elits pensants no van advertir de l’auge de la dreta en els temps presents. El mapa europeu està tenyit de blau conservador i ultra on queden dues taques d’una socialdemocràcia en crisi, situades a Espanya i al Regne Unit; Trump ha dominat el Partit Republicà l’última dècada; el Reform UK de Nigel Farage pot fer un salt inesperat i destruir el bipartidisme britànic en les pròximes generals; França ha fet fora el sisè primer ministre de l’era Macron i Alemanya està més preocupada per l’extrema dreta d’Alternativa per a Alemanya (AfD), segona força en les eleccions passades, que pel model social impulsat per Europa, un dels èxits més notables dels dos últims segles.
Lee tambiénExhibicions de força militar
Ja sé que apel·lar als valors europeus de llibertat, solidaritat, respecte a les creences, esforç i responsabilitat en la despesa pública pot ser una quimera. Però penso que la carta humanista és una opció guanyadora per molts cants de cigne que vinguin de l’autoritarisme i dels extrems. En paraules de Rafael Jorba, la política democràtica no representa ni la negació del conflicte ni la superació de la naturalesa humana sinó la seva acceptació. Israel i Rússia poden guanyar les seves guerres, però no obtindran la pau humiliant l’enemic o adversari.