Gran fitxatge per a Barcelona
Gran fitxatge per a l’equip de Neurologia de l’hospital del Mar, capdavanter a Europa en epilèpsia, de l’eminència mundial en neurocirurgia Carlo Marras. I no s’ha aconseguit pagant-li més, perquè ja saben que la nostra sanitat no es distingeix pels sous, sinó després d’oferir-li un entorn tecnològic i un equip pluridisciplinari per realitzar-se en la seva maduresa professional. El fitxa el doctor Villoslada, acabat d’arribar dels EUA, a fi de convertir el seu equip en referent mundial en neurocirurgia i neurociència. El doctor Marras ens explica que en la seva decisió de venir a Barcelona des de Roma ha pesat tant el prestigi del nostre hub sanitari com la nostra oferta d’educació musical, perquè la seva filla confia a formar-se com a música en una capital que admira, diu en Carlo, per l’obertura cosmopolita a la innovació i el progrés.
Com estan avui les siameses que ha separat amb èxit?
Bé, molt bé. La veritat és que no eren les primeres siameses que operava.
És vostè una eminència mundial a aconseguir-ho. Com evolucionen els seus cervells?
Recordo uns siamesos que vaig separar. Van anar creixent i al principi quan els preguntaven el seu nom el repetien dues vegades. Com si jo digués “soc en Carlo, en Carlo”.
Deu ser fascinant estudiar-los.
Tenim especialistes dins l’equip que anticipaven amb precisió com evolucionaria la seva identitat abans i després de separar-los i ens ensenyen sobre nosaltres mateixos.
Vostè introdueix la mà en cervells que bateguen. Ha sentit la seva consciència?
He sentit la consciència de la meva emoció unida a la de tot l’equip –perquè un cirurgià és el seu equip– en sentir que connectàvem d’alguna manera amb una cosa molt superior a nosaltres mateixos.
En quin sentit?
Quan la presidenta de l’hospital pediàtric Bambino Gesù del Vaticà em va oferir el cas de les nenes siameses unides pel cervell
–“doctor Marras, què fem amb aquestes nenes?”–, el meu equip va ser taxatiu: “Absolutament, no”. Veien impossible separar-les.
Vostè va dir que sí o s’ho va pensar?
Els vaig demanar temps per estudiar el cas.
Per què era tan difícil?
L’Ervina i la Prefina estaven unides per la regió parietal i occipital del crani: pel clatell a més de pel cap. Compartien els ossos del crani i la pell i, a un nivell més profund, la dalla i el tentorium , les membranes fibroses que separen els dos hemisferis cerebrals i aquests del cerebel, juntament amb una gran part del sistema venós.
Tenien unit el cervell i el crani?
Sí, eren craneòpagues “totals”.
Quina edat tenien?
Deu mesos. Quan les vam separar al quiròfan érem més de 30 professionals sanitaris i ho vam celebrar amb un silenci extrem carregat de sentit. Ens vam sentir units a les petites i vam aplaudir tots eufòrics... Ens vam sentir part d’una cosa gran.
Les nenes no s’havien vist mai abans malgrat estar unides?
Exacte. Aleshores vam pensar d’actuar abans de la intervenció perquè amb un sistema de miralls cadascuna es pogués reconèixer a si mateixa i a la seva germana. Això va ser gratificant: no només l’aspecte tècnic, sinó parlar amb la mare, tractar les nenes...
Anomenar-les siameses no és correcte?
...
Millor bessones unides?
Millor.
Avui la neurocirurgia i la cirurgia i els seus aparells no són com un videojoc?
Cada vegada més la cirurgia ha de tenir aquest enfocament holístic de gran equip transdisciplinari i amb un enfocament que inclogui el pacient i la seva família i entorn i que comenci la intervenció abans del quiròfan i la continuï després.
És millor que m’operi un cirurgià jove que jugui a la Play o un expert veterà?
La cirurgia és cada cop més la seva planificació; i la seva tecnologia, cada cop més disruptiva. Diguem que any rere any intervenim més en el cervell amb menys bisturí i així obtenim millors resultats amb mètodes menys invasius.
El cirurgià improvisa ara molt poc?
Planifica més i millor. I això els més joves ho fan molt bé utilitzant sistemes digitals amb fiabilitat. Però el millor cirurgià és l’equip que integra tant els joves com els experimentats, perquè la relació professor-alumne continua funcionant fins i tot millor avui amb més tecnologia.
Posa música al quiròfan?
I l’ escollim entre tot l’equip. Així creem interacció personal i no només professional que servirà després durant les intervencions per entendre’ns i coordinar-nos.
Quina música? És motiu de disputa?
Depèn del dia i de si el pacient la sentirà o no. En la cirurgia de l’epilèpsia, la meva especialitat, pots intervenir de vegades amb el pacient despert...
Val més alguna cosa relaxant, doncs.
Podem utilitzar monitoratge funcional; neurofisiologia intraoperatòria d’estimulació cerebral... Avui pots arribar a desconnectar tot un hemisferi cerebral sense extirpar res. Són cirurgies de neuromodulació en què fem petites incisions gens intrusives per explorar el cervell.
Funcionen?
El que li deia: cada cop utilitzem menys el bisturí amb millors resultats: així ja controlem la tremolor, uns moviments involuntaris, un dolor... O estimulem una funció, com amb una interfície cervell-màquina, que és un camí de molt recorregut.
Per què Barcelona?
És cosmopolita, oberta al món, moderna i progressista. Molt més que la Itàlia d’ultradreta d’on vinc.
