Guerra després de la Guerra Civil

Diuen que l’única vegada que Carmen Polo va veure Franco enfadat de veritat va ser quan hi va haver la fracassada invasió de la Val d’Aran per 4.000 guerrillers comunistes, que prete­nien establir-hi un cap de pont per fer caure el règim. “Però què fa la Guàrdia Civil?”, clamava el Generalísimo . Aquell octubre del 1944 va ser el moment en què el franquisme va estar més preocupat per la resistència armada, però l’acció de guerrillers republicans va ser molt més àmplia en el temps, ja que es va desenvolupar de manera ininterrompuda entre el final de la Guerra Civil i principis dels anys cinquanta. De fet, segons l’opinió de l’historiador Javier Rodrigo, en certa manera la contesa no es va acabar l’abril del 1939, sinó que va continuar, com una guerra irregular, fins al 1952.

Rodrigo acaba de publicar La guerra degenerada ( Pasado & Presente), una obra que té l’objectiu de donar una visió global de la violència desfermada en grans àrees de l’entorn rural espanyol i la repercussió que va tenir en la població civil, i que impugna la visió que la Guerra Civil va acabar en sec, ja que els enfrontaments armats es van prolongar durant més d’una dècada.

Tant és així que, encara que públicament el govern es referia als guerrillers com a simples bandits, durant molts anys internament va reconèixer l’entitat del problema. Per aquesta raó l’estat de guerra es va mantenir fins al 1949, i per això la Guàrdia Civil admetia en aquella època en les seves ordres i comunicacions que continuava en campanya.

Es tracta, segons l’opinió de l’autor, d’un dels fenòmens d’insurgència més llargs del segle XX europeu, atès que es va iniciar ja el 1936, quan grups afins als republicans es van quedar atrapats a la zona nacional i van decidir amagar-se a la muntanya. Molts o van ser capturats o van aconseguir fugir al territori de la República, però, en qualsevol cas, encara que aconseguissin mantenir l’activitat, va ser merament de resistència. En la fase següent, durant el període comprès entre el 1939 i el 1944, va passar una cosa semblant. En aquella etapa grups desorganitzats després de la derrota a la Guerra Civil van resistir com van poder en zones rurals, aïllats i gairebé sense suport.

Va ser amb la invasió de la Val d’Aran quan la dimensió i l’organització de la resistència armada va créixer. Però ho va fer en paral·lel a l’increment de la crueltat i al nivell de la violència tant en les mesures repressives contra la guerrilla com en les accions dels mateixos maquis. En aquesta fase, entre el 1944 i el 1948, es van concentrar la majoria dels 8.000 morts causats en el conjunt de la llarga guerra irregular. Va ser l’època en què els militars recorrien a pràctiques com el buidatge de població de zones senceres, com certes àrees del nord de Castelló; el “foc lliure”, és a dir, disparar sense avís a qui violés el toc de queda, o l’incendi provocat de boscos per obligar a sortir els guer­rillers emboscats, en una estratègia que recorda els bombardejos dels Estats Units de dues dècades després al Vietnam sobre el medi rural.

I, per descomptat, entre aquelles tàctiques hi havia les coac­cions, la tortura, l’empresonament i les execucions de la població civil que era vista pels militars com a enemiga pel seu potencial encobriment dels guerrillers. El que hagués fet realment o no aquell grup de població era secundari. Les pràctiques repressives contra aquell col·lectiu recorden, encara que salvades les distàncies per les dimensions i la naturalesa dels respectius conflictes, les de les forces ocupants de l’ Eix durant la Segona Guerra Mundial a tot Europa.

L’historiador Javier Rodrigo vincula el moviment guerriller amb d’altres de semblants a tot Europa

Fins i tot la retòrica de l’ Estat a Espanya era molt similar a la dels nazis. Van ser aquests últims els que van teoritzar sobre la “guerra degenerada”, és a dir, una guerra que, com que era irregular, no estava subjecta a les convencions del combat tradicional i, per tant, les pràctiques repressives eren d’una crueltat i una violència indiscriminada que haurien estat inadmissibles en els conflictes normals.

No es pot dir, ni de bon tros, que la majoria de la població civil donés suport als insurgents. Primer, perquè no tots hi coincidien ideològicament; en segon lloc, per por, perquè ajudar els guerrillers, tant si era voluntàriament com si era per les coaccions –que era el més freqüent– es castigava amb severitat, i finalment per la mateixa violència que exercien els maquis. “El mite del bon resistent és això, un mite”, assegura Rodrigo.

A partir del 1947-1948, a conseqüència dels èxits en les tasques de contrainsurgència del règim i dels canvis en la conjuntura internacional, les organitzacions no comunistes que havien donat suport a la lluita armada van canviar de posició, i el PCE també, encara que no va ser fins uns quants anys després. Aquell últim període l’activitat dels guerrillers, sense subministraments i amb escàs suport interior i exterior, va tornar a convertir-se en una lluita per la supervivència, com ja ho havia estat després de la derrota del 1939.

Una de les aportacions de l’estudi de Javier Rodrigo que més crida l’atenció és la vinculació del moviment guerriller espanyol amb el que va passar a Europa durant la Segona Guerra Mundial i els anys immediatament posteriors. De fet, els moviments d’insurgència van ser molt comuns a tot el continent ocupat, com Itàlia, Grècia, Iugoslàvia o França. En el cas d’aquest últim país, a més a més, la presència d’espanyols dins de la resistència va ser molt nombrosa, per la qual cosa al final de l’ocupació alemanya molts d’ells van engrossir les files de guerrilla a la península.

Però també hi ha diferències. La principal és que al nord del Pirineu els partisans s’enfrontaven a l’o­cupació estrangera, de manera que les característiques de la insur­gència i la contrainsurgència eren diferents, fins i tot amb més crueltat, i les dimensions, més grans. Són molt diferents, per exemple, els 8.000 morts a conseqüència de la persecució contra la guerrilla a
Espanya dels 50.000 o 60.000 a
Itàlia.

Però el llibre traça un altre paral·lelisme amb Europa, el de la guerra civil irregular que va començar una vegada acabada la contesa convencional i que va prolongar el conflicte armat durant més d’una dècada. Segons l’opinió de Delgado, després de la Segona Guerra Mundial i durant tota la segona meitat del segle XX les guerres civils es van convertir majoritàriament en conflictes irregulars, com va passar, per exemple, a Grècia (1946-1949). Amb les seves característiques pròpies, la guerrilla espanyola obeeix a una dinàmica clarament continental.

La insurgència va ser la continuïtat de la contesa per altres mitjans: es va convertir en una guerra irregular

Quin va ser el veritable impacte d’aquesta guerra irre­gular? “A les memòries dels guerrillers s’hi poden llegir sovint frases com que ells eren el puny que colpejava el franquisme, però objectivament la seva importància va ser molt més discreta”, assegura Rodrigo, que afegeix que, si bé en algunes zones rurals eren molt presents en la vida quotidiana, en canvi a les grans ciutats “ni es van as­sabentar de la seva existència”. I el règim, com és obvi, no va arribar a trontollar mai malgrat la propaganda opositora. Un balanç tristament pobre per a
16 anys de guerrilla amb un enorme balanç de pèrdues de vides humanes i desenes de milers de represaliats.