Salvar el sòl per salvar el món

Francesc Font ens guia fins a un oliverar davant la serra de l’ Albera, a l’Alt Empordà. Furga sobre la coberta vegetal i s’omple les mans d’una terra fosca i humida malgrat la calor de l’estiu. L’olora, la mira, l’esmicola i la mostra: “Això és el que faig, conrear el sòl”.

Fa tres segles que la seva família llaura la terra i ell en fa poc més de deu revertint tot el que s’ha fet fins ara. “L’agricultura tradicional està destruint el sòl –assegura–. Llaurar l’empobreix i quan llaurem una terra empobrida per les pràctiques ancestrals la convertim gairebé en un desert”.

Font no llaura. Deixa que les plantes i els animals llaurin per ell, i així, amb una intrusió mínima, el sòl recupera els minerals i la vida microbiòtica, guanya força i es regenera.

“La terra –insisteix Font– alimenta el cultiu, que ens alimenta a nosaltres. Com més minerals, bacteris i microorganismes tingui, més nutritives i gustoses seran les plantes i els arbres que ens donen menjar”.

Aquest cercle natural i lògic té una alternativa industrial, que consisteix a alimentar el sòl amb fertilitzants químics de nitrogen, fòsfor i potassi, i protegir-lo de les plagues i les malalties amb més productes químics.

Font explica que “una terra
sana dona lloc a una planta
forta i molt resistent. Això ens permet estalviar en productes químics i, com que no llaurem, també estalviem en tractors i combustible”.

Una quarantena d’agricultors arribats de tot Espanya assenteixen i prenen notes. Un d’ells pregunta sobre el rendiment i Font se sincera: “És veritat que produïm menys que les explotacions agràries tradicionals, però també gastem menys i venem més car. Som sostenibles”.

Per demostrar-ho, ens porta a un camp on acaba de plantar melca. Un filferro ha obert a terra en un solc gairebé invisible per a les llavors. El camp està segat, però la terra no està remoguda. Remoure-la fins a uns 30 centímetres de profunditat, com és habitual, suposa eliminar la biodiversitat del sòl. La terra que hi havia per sota, sense gairebé vida, és portada a la superfície i la que era a dalt, plena de vida, es veu condemnada a un subsol fosc on no té cap possibilitat de subsistir.

“Aquí teníem ordi –ens anuncia Font–, però no l’hem venut per a farratge, sinó per fer whisky de malta”. La melca creixerà entre les beines trencades de l’ordi, una coberta vegetal que protegeix i enriqueix la terra.

Licors Quevall, de Llançà, li ha comprat tota la producció. El preu ha triplicat el de l’ordi per a farratge i serà la base del primer whisky de malta català.

Font ha demostrat que l’agricultura regenerativa és rendible. El seu mètode, que ensenya a l’Acadèmia Regen, una escola agrària en línia i revolucionària, el segueixen milers d’agricultors a Espanya, Amèrica Llatina i el Marroc. Des de la seva finca a Pedret i Marzà assessora més de 500 explotacions agràries. Juntes demostren que la sostenibilitat mediambiental és un bon negoci. “No només ens guanyem la vida –assegura–, sinó que contrarestem l’escalfament global. Si tota l’agricultura fos regenerativa, captaríem tot el CO2 que causa la crisi climàtica”.

Regenerar el sòl i conrear sense productes químics té una gran repercussió política. L’agroindústria perd poder i el guanyen els petits i mitjans agricultors. “És necessari –insisteix Font– perquè la nostra qualitat de vida depèn de com tractem la terra”.

Al seu últim llibre, De peusa terra (Tigre de Paper), explica que el sòl és la capa terrestre
més vital per a la vida. Les zones de cultiu i pastures representen el 37% del total. Més de la meitat, tot i això, està degradada.
“Els humans ens hem carregat més de la meitat de les hectàrees productives del planeta!”, exclama un Font que, tot i això, no s’altera.

Els cicles agraris li han ensenyat a no tenir pressa i planificar a llarg termini. Per això està convençut de l’expansió de l’agricultura regenerativa, un canvi que, unit a l’explosió de les energies renovables, obrarà el miracle de temperar l’escalfament.

El seu optimisme requereix que hàgim après de civilitzacions passades. Els imperis de Mesopotàmia i Mesoamèrica, així també com l’imperi romà, van créixer gràcies a l’agricultura i van sucumbir quan van degradar el sòl fins al punt de no poder produir els aliments necessaris. La carestia va provocar conflictes interns i ruptures polítiques que van accelerar la decadència.

El món llisca avui per un pendent semblant, però, tal com afirma Font, “si salvem la terra, ens salvarem”.