Quina é s l’última droga que has pres, va preguntar el doctor Fernando Caudevilla al programa Herrera en Cope. I Pedro Piqueras va agafar el telèfon mòbil i va respondre: Doncs l’última droga que he pres és aquesta, l’smartphone. Un grup de nanos, partint-se de riure, la reproduïen una vegada i una altra als seus mòbils. Els adolescents no coneixien Piqueras , però els feia gràcia la manera que tenia de dir-ho, prou perquè ells convertissin la frase en mem.
Ha començat el curs escolar amb la prohibició de portar mòbil a infantil, primària i ESO. Me n’alegro. I em penso que Piqueras també. Hi haurà una generació de joves que d’aquí uns anys al·lucinaran quan els expliquin que hi va haver un temps en què es podia anar amb el mòbil a l’ insti. O que, perquè no donessin la turra, s’entretenia els nens petits deixant-los l’smartphone mentre els pares sopaven alegrement amb els amics.
Serà l’equivalent de quan recordem que abans es donaven cigarrets a la canalla als casaments. O que es fumava als avions. O es conduïa sense cinturó de seguretat. O que hi havia gent que pensava que la Terra era plana. Totes les èpoques tenen fenòmens que amb el temps semblen inexplicables. Alguns perduren com a creences ancestrals. Allò que la Terra és plana no ho hem acabat de superar. O els que neguen el canvi climàtic. O els que asseguren que els jutges no fan política. O que el castellà corre perill a Catalunya. O els que tomben lleis favorables a la majoria de la població, com ara reduir la jornada laboral. O quan es mostra comprensió per com actua el Govern d’Israel. O que el Barça jugarà el pròxim partit al nou Camp Nou.
Totes les èpoques tenen fenòmens que amb el temps semblen inexplicables
Quan va arribar l’heroïna a Espanya, ningú no va explicar els efectes secundaris d’aquella droga. És més, entre els primers consumidors se n’exaltaven les virtuts. En una entrevista a Nacho Cano, el mateix que ara diu que d’aquest Govern criminal només ens en salvarà la Guàrdia Civil, explicava que a començaments dels vuitanta va comentar al seu grup d’amics, tots toxicòmans, que volia deixar de consumir allò que tanta felicitat els donava, que no ho veia clar. I els seus col·legues li van contestar: “Tu mateix”, com si la decisió de l’exteclista de Mecano fos una guilladura. Fins als vuitanta no hi va haver campanyes de prevenció contra les drogues. Mítica aquella de Maradona a la platja de Castelldefels envoltat de nanos: “Si t’ofereixen droga, simplement digues no”.
Lee también“Pedro Sánchez, fill de puta”, cançó de l’estiu
La meva mare em va avisar d’una altra manera: “No agafis caramels de desconeguts a la porta de l’ escola, que porten droga”. Però d’això de l’smartphone no me’n va prevenir ningú. Ara intento deixar-lo, però no puc. Vaig tornar de vacances
feliç, com si sortís de desintoxicar-me a El Patriarca. N’havia disminuït el consum, però he tornat a recaure. De la droga se’n surt, de l’smartphone no.
Si fos Antonio Vega, li escriuria una cançó. Com que no tinc aquest talent, em queda reconèixer els pics de felicitat que em continua proporcionant el fotut mòbil. Aquesta setmana mateix, la pantalla es va il·luminar i em van començar a saltar vídeos dels diàlegs que van mantenir David Broncano amb Mariló Montero, a La revuelta. Semblava que portaven un guió. Les dues Espanyes, o una cosa semblant, en prime time reunides en un mateix plató. Tirant-se pulles sense perdre el somriure. Ella jugant a l’atac en camp contrari. Defensant que els toros no pateixen a les corrides (és acupuntura, va rematar Grison) o revelant-nos, com si li digués al Rick a Casablanca “quin escàndol, aquí es juga”, que TVE era una televisió pública esbiaixada a favor del Govern central. Fins que un senyor del públic li va parlar de Telemadrid. Qui vols que es desenganxi així de l’smartphone, Pedro Piqueras?