Quin parell de desgraciats
Hi va haver una vegada un paio que va caure molt baix. Es va batre en duel on no ho havia de fer i el van condemnar a l’amputació de la mà dreta i a deu anys de desterrament. Fugitiu pel que s’hi jugava, més tard el van capturar els corsaris, va passar cinc anys pres en unes condicions lamentables, maltractat, patint gana i feines pesades. Va intentar escapar-se, li va sortir malament i per això el podien executar o mutilar. Ningú no pagava el seu rescat. També el van empresonar, és cert, per frau en la recaptació d’impostos i requises. Si ens posem al seu cap, resulta fàcil deduir que se sentia, diríem des del present, menys que zero. La premsa i les xarxes socials avui l’haurien deixat com un drap brut.
Fotografa de la pel·lícula 'El cautivo'
Dos segles després, hi va haver un altre home que patia depressions, gairebé era autista, fracassava en l’amor (probablement no va mantenir mai relacions sexuals), als 31 anys es va quedar totalment sord, va viure en la misèria, i els pocs que el visitaven a casa seva parlen d’olors nauseabundes i de terres llardosos. Violent, groller, marginal, desconfiava dels metges i els advocats, no tenia ni una jaqueta pròpia i orinava en una gibrelleta sota el llit que s’oblidava de buidar. Una joia.
Dues pel·lícules ens permeten reflexionar sobre la precarietat dels valors dominants
He pensat en tots dos perquè al primer li acaben de dedicar una pel·lícula i tothom en parla. Al segon, un nou llibre –entre els milers que ja tenia– on el qualifiquen de tità de la cultura universal. Un es deia Cervantes; i l’altre, Beethoven.
Les visions d’aquests dos genis que ens ofereixen, respectivament, el cineasta Alejandro Amenábar (El cautivo) i el musicòleg Norman Lebrecht (¿Por qué Beethoven?) ens permeten reflexionar sobre la precarietat dels valors dominants. En una societat que valora els diners i l’èxit, de vegades oblidem que, en matèria artística, el temps fa correccions fonamentals en el cànon.
José Saramago m’explicava, indignat, com la família de Pessoa l’anomenava, literalment, “inútil” perquè era incapaç per als assumptes pràctics i monetaris. Van Gogh, Oscar Wilde o Edgar Allan Poe, per citar-ne només uns quants, van morir pobres com rates.
Així que, bé, si volen continuar mirant de dalt a baix aquells que ocupen els marges o continuar creient que els grans artistes estan tots entre els establerts, vostès mateixos