La legislatura espanyola és ara per ara el que abans, quan el llenguatge no estava obligat a passar per la polidora de l’ofensa, es coneixia com un campi qui pugui. I no està tot dit. A l’horitzó s’entreveuen unes eleccions per a què ja prenen sense dissimulació posicions els actors principals i els secundaris.
Qui amb més acarnissament s’apunta al bombardeig és Podem. Als petits és sabut que els convé tenir mala bava
per treure el cap. Com més petitesa, més cridòria. Cal alçar-se sobre les puntes dels peus per guanyar alçària per ser
escoltat.
És més honesta la posició de la dreta i de la ultradreta que no pas la de Podem
Els liles no deixen canya dreta. Sánchez és un senyor de la guerra malgrat la màxima teatralització que es gasta el president amb el drama palestí; els de Sumar, uns fluixos, i a partir d’aquí, per a ells, tot és facherío feixistoide. O gairebé.
Al duet Ione Belarra-Irene Montero, i al compositor Pablo Iglesias, se’ls ha de fer anar pel seu cantó. Ahir van interpretar altre cop la seva peça preferida dels últims temps. Acusar de racisme els Mossos d’Esquadra, Junts i, per defecte, qualsevol que pensi que la immigració exigeix més severitat en el control dels fluxos d’arribada i més exigències d’integració als vinguts.
Ione Belarra
Podem ha reiterat la negativa a votar dimarts a favor de la norma que hauria de fer possible la cessió d’algunes competències de gestió de la immigració a la Generalitat de Catalunya. Va ser aquest un acord essencial entre Junts i el PSOE per salvar al seu dia in extremis un dels decrets òmnibus de Pedro Sánchez tot just va començar la legislatura.
La negativa de Podem en farà impossible el compliment i afegeix més incertesa a la legislatura, malgrat que Pedro Sánchez sempre podrà dir que no ha estat culpa seva. Però més enllà de l’impacte que la decisió de Podem pugui tenir a l’enverinada teranyina de relacions que han convertit la legislatura en un malalt que voreja la mort cerebral, interessa, per la gravetat del que s’ha dit, centrar-se en els motius que addueixen els liles per negar-se a votar a favor de la transferència de competències de gestió de la immigració a la Generalitat.
L’argument principal és que s’aprofitaran aquestes noves competències per al desenvolupament de polítiques racistes i que es comptarà per això amb la col·laboració dels Mossos d’Esquadra que, segons continua l’argumentari, és també una policia racista.
El fonament per afirmar sense posar-se vermell una barbaritat tan gran és que qui ha exigit la competència és Junts, que, sentint-se amenaçat per Aliança Catalana, vol impulsar polítiques contra la immigració des de la Generalitat. Obliden, entre altres detalls, que Junts no governa a Catalunya.
Aquesta motivació de vot per part de Podem mostra la seva veritable cara, que és la cara de l’autoritarisme que, com és sabut, també nia a l’esquerra. Les coses només són bones si les protagonitzo jo o els que pensen com jo. El seu
suposat tarannà descentralitzador no
és cap als territoris sinó en funció de
les ideologies. Si ets blau, no mereixes una competència; si ets roig, potser; si ets més que roig, endavant. És estrany que amb, tants teòrics, acadèmics i intel·lectuals com té Podem a les files, no siguin capaços de desenvolupar res més sòlid que aquesta porqueria argumentativa per defensar la seva posició en una votació.
És molt més honesta la posició de la dreta i de la ultradreta que no pas la de Podem. Els arguments del PP i Vox per a noves concessions competencials responen almenys a una visió determinada de l’ Estat i al fet de donar per acabat el procés de descentralització (els primers) o a la voluntat de revertir-lo (els segons). Això de Podem és una altra cosa. És negar una competència a una comunitat simplement perquè es considera que no la desplegarà atenent l’únic programa que ells consideren legítim: el seu. Gabriel Rufián ha encertat censurant aquesta vegada els seus amics íntims podemites. I també la va clavar Puigdemont fa uns mesos, quan va acusar Belarra de supremacista per haver insistit en l’acusació de racisme als postconvergents i als Mossos. Efectivament, ideològicament ho són.