En política el que sembla, és”. Això deia aquell mal candidat i bon president anomenat Leopoldo Calvo-Sotelo. I què és el que sembla avui dia en la política espanyola? Que el president Sánchez va trobar una mina d’or en la despietada invasió de Gaza, la visió de la profecia bíblica de “no quedarà pedra sobre pedra” de Jerusalem i la qualificació del rei Felip: “Patiment brutal, insuportable i inacceptable”. Això és el que sembla. I deu ser veritat, tenint en compte les reaccions de l’oposició, que acusa Sánchez de fer servir la tragèdia com una cortina de fum per amagar la corrupció del seu entorn. Les empreses demoscòpiques han d’estar treballant a tota màquina per comprovar si l’enquesta del CIS (nou punts d’avantatge del PSOE sobre el PP) ha fet curt.
Podria passar. Una de les claus de l’èxit, tant en la política com en els negocis, és caçar al vol les oportunitats, i Pedro Sánchez n’és especialista, autèntic mestre en la matèria. Demostra olfacte, astúcia, estratègia, gosadia i absència de pudor per convertir l’aigua en vi, culpar de tots els mals l’adversari o l’antecessor i presentar el seu govern com a garant de la llibertat, els drets i l’estabilitat, com acaba de fer aquesta setmana en la sessió de control. Cal reconèixer que l’oposició li ho posa fàcil, perquè acostuma a deixar la pilota davant de la porteria perquè l’habilíssim Sánchez xuti i marqui. Aquests són els gols regalats de què parlava Carlo Ancelotti.
Tot va començar expressant la seva admiració per la mobilització social contra la presència d’un equip d’Israel a la Vuelta ciclista. Què va fer Sánchez amb aquelles paraules? Agitar la protesta? Sí, però amb una intenció més astuta: aplaudir-se a si mateix, perquè ell portava la iniciativa de la condemna a la invasió i va entendre els successos com un suport a les seves idees; posar-se al capdavant de la manifestació, perquè va saber endevinar la dimensió de la indignació i aprofitar aquell estat d’ànim per fer del “no al genocidi” el que en temps d’Aznar va ser el “no a la guerra”.
No li està sortint malament: a Gaza va trobar la massa que uneix l’esquerra sense nord i escampada. Posa a la seva disposició el seu lideratge i ressò internacional com a cap visible del rebuig a Netanyahu, a Trump i a tot el que aquests personatges signifiquen en l’ascens de l’extrema dreta. Gaza li permet demostrar la sensibilitat que menyspreen els que maten, mutilen, destrueixen famílies i fan que tot l’horror del món càpiga en una sola foto, a qualsevol foto del patiment “brutal i inacceptable”. I sí: hi ha un benefici afegit, un benefici col·lateral, que és el pas a segon nivell dels escàndols reals, augmentats o inventats de l’entorn presidencial. Tot és bo per al convent.
Gazians fugint de la ciutat de Gaza
I de fons, el gran problema que Sánchez es nega a assumir, instal·lat com està en la superioritat moral de les seves idees: continuem sense una política exterior acordada i, per tant, acceptada pels dos partits de govern. Això pot ser un avantatge per a qui té la paella pel mànec, però és dolent per al país: suggereix divisió i feblesa.
RETALLS
Clima/1. El que segueix no és una enquesta ni té valor demoscòpic. Només pretén ser ressò del carrer: fins fa poc temps, als periodistes ens preguntaven com vèiem “això”. Ara ens pregunten “com sortim d’aquesta situació”.
Clima/2. Alguns mitjans es plantegen les causes de l’odi polític. El germen potser van ser els aplaudiments a l’extremisme i les veus de retret a la moderació. Eren gairebé un crit a les cues de l’aeroport o del súper: “Cal donar més canya”. Sembla que guanya el que va obeir.
Clima/3. Anotem un altre canvi produït, aquesta vegada en el llenguatge de l’opinió dominant: al llarg de molts anys, tota la transició i el que va venir després, es va parlar de “la dreta política i econòmica”. Ara es parla de “la dreta política i judicial”.
Perill. L’Oficina de Conflictes d’ Interessos va arxivar la querella del PP contra Sánchez pel “rescat” d’ Air Europa. No és petita notícia. Si fracassen les accions político-judicials de l’oposició, fracassa tota la seva estratègia. Oxigen de gran qualitat per al president.
Buit. Álvaro García Ortiz continua de moment al seu càrrec de fiscal general de l’ Estat. Per un buit legal, va dir el Tribunal Suprem. I per què aquell buit? Perquè a ningú en tota la història, ni governant ni legislador, no se li va acudir que un fiscal general pogués ser acusat de delictes que ell ha de perseguir.