La literatura catalana riu (però riu prou?)

L’any 1939 Ernst Lubitsch va estrenar Ninotchka, que es va anunciar amb un cartell llampant en el qual Greta Garbo sortia rient. “Garbo Laughs” –deia el cartell–. S’ha de dir que reia d’una manera una mica forçada. Era una noia molt guapa, però una mica sòmines, la gent deia que era freda. La cosa tampoc no estava ben bé per riure. A Espanya Ninotchka no es va poder estrenar fins el 1941, a causa de la guerra. La faula política de la pel·lícula de Lubitsch queia com una bomba còmica en el món que es preparava per a la gran massacre.

L’any 1148 Geoffrey de Monmouth va escriure la Vida de Merlí (el mag, no el mestre de la tele). En la guerra que enfronta el rei de Britània, Peredur, amb el rei d’Escòcia, Gwenddolau, Merlí perd tres germans i enfollit pel dolor s’amaga al bosc. Té una tristesa tan gran que promet que mai més no riurà. Tothom està amoinadíssim. Sa germana, Ganieda, el fa portar a la cort on comença a recuperar lentament la memòria d’ell mateix. 

Un dia, a palau, veu una fulla als cabells de la reina. El rei li espolsa i Merlí es posa a riure. El rei vol saber què li fa tanta gràcia. Merlí li diu: has estat digne d’alabança i de retret. Fidelment has tret a la teva dona la fulla que li va quedar enredada als cabells quan et posava banyes sota una alzina. Un altre dia veu un pobre que demana i esclata a riure. En veu un altre que tria unes botes bones i també riu. A sota el pobre hi ha enterrat un tresor. L’home que tria les botes amb tanta cura no tindrà temps de fer-les servir: és a punt d’ofegar-se al riu.

Fa dies que aquestes dues històries se’m trenen al cap. La literatura catalana no riu, o no riu prou. I abans reia i reia molt. Què ha passat? Primer, el diagnòstic. No es pot dir, pròpiament, que l’humor hagi desaparegut dels llibres catalans. En les novel·les d’Irene Solà i Jordi Nopca, en els contes de Carlota Gurt, en moltes de les obres de Julià de Jòdar, en els llibres monumentals de Miquel de Palol, hi ha humor, però és discret i reservat.

Pinzellades desmitificadores i paròdiques, mirades descregudes i rabelesianes, enmig d’històries que no són pròpiament còmiques. Altres autors –Miquel Bonet, Edgar Cantero, Maria Nicolau– situen l’humor en el centre, però tens la sensació que la gent no se’ls acaba de creure. En el món periodístic, durant uns anys, l’humor va rebre unes crítiques demolidores que van esquitxar, fins i tot, Quim Monzó: la conyeta –es deia molt despectivament–, el hi-hi, ha-ha .

Però si mires la tradició periodística del país l’humor ha estat un element fonamental. El Glossari de Xènius, per dir un autor ben seriós, és ple de textos que fan gràcia, sobretot els primers anys, tan bons. Per no parlar dels articles de Carner, de Jordana, de Trabal, de Pla, les columnes de L’Aperitiu, de Sagarra, meravelloses, Arquimbau, Murià, Rodoreda, les rumbes de Joan de Sagarra i els articles de Barnils a Tele/eXprés .

Sota la direcció de Kalders i Tísner, ‘L’Esquella de la Torratxa’ va fer un humor cafre brillantíssim

I finalment hi ha la relectura fúnebre de la tradició. No és casualitat que entre els llibres i autors que s’han revaloritzat més, que han estat llegits en clau contemporània i admirats pels autors joves, hi hagi la tètrica La mort i la primavera de Mercè Rodoreda, La infanticida de Víctor Català i les tragèdies i desgràcies diverses de mossèn Cinto. Catalunya té una tradició de revistes satíriques extraordinària, començant per L’Esquella de la Torratxa i acabant per El Be Negre , amb un moment excepcional, que és el Papitu del 1909-1912, amb Francesc Pujols, Rafael Moragas, Ramon Raventós i tota la colla de dibuixants encapçalada per Nonell i l’Apa. 

Doncs bé: els estudis de referència sobre aquest món són dels anys setanta! D’acord: Jaume Capdevila, Kap , ha publicat uns llibres il·lustrats preciosos, però han circulat poquet i no hi ha manera que l’Apa, en Junceda, en Valentí Castanys o en Tísner ocupin el lloc que els pertoca. M’estimo molt Raül Garrigasait, però vaig quedar parat quan vaig llegir, en el seu llibre sobre Rusiñol, que la gent no se’l pren prou seriosament i que ha quedat com una broma. 

És justament el contrari! Rusiñol és un gran humorista, el Glossari de Xarau a L’Esquella de la Torratxa fa riure molt. Tenien raó els del Papitu , quan deien que es feia massa gràcia a ell mateix i que això el privava de fer més gràcia als lectors. Però tot i així és boníssim. El Rusiñol simbolista i místic l’ha eclipsat completament.

Per trobar les raons d’aquest oblit de l’humor cal recular fins el 1939. En els anys de la guerra l’humor català va arribar a un punt delirant. Sota la direcció de Kalders i Tísner, L’Esquella de la Torratxa renovada va fer un humor cafre brillantíssim. Hi ha un acudit de Tísner que m’encanta: es veu Ulisses, que és lliga al pal major del vaixell per no sortir darrere les sirenes, que són sirenes antiaèries. L’acudit més bèstia que s’ha publicat mai en català –i el preferit de la meva estimada Maria Campillo– és aquell de Kalders sobre els morts de la Rabassada que hem reproduït aquí: una parella que va d’excursió troba l’esquelet d’un dels morts de la FAI: sembla que aquí hi han fet una costellada, diu la dona. És pur Charlie Hebdo . 

La postguerra es va obrir amb un llibre sensacional, la Primera història d’Esther de Salvador Espriu, que era una paròdia del franquisme protagonitzada per unes titelles bíbliques. Però va ser el cant de sirena (no antiaèria). Expliquen que Riba, en sortint d’una sessió privada de Primera història d’Esther va dir: tants d’esforços per tornar a fer Pitarra. S’havia de salvar el país.

En els darrers anys del franquisme va entrar una mica d’aire seixanta-vuitesc i va arrencar Terenci i darrere Terenci, Monzó, es va intentar reviure El Be Negr e amb el nom d’ Amb potes rosses i sortien revistes d’humor que es deien Cul de sac i La pipa d'en Roc. Al principi semblava que la cosa anava bé, però de seguida van fer fallida. Hi ha una qüestió de fons: perquè existeixi l’humor hi ha d’haver uns referents compartits. Quins són els referents compartits dels catalans? Hi ha d’haver llibertat per dir això i allò. N’hi ha? La correcció política no ajuda gens. Estem vivint episodis demencials mai vistos com ara la censura del pobre Nonell per pintar gitanes, que no havien aconseguit en el seu temps els burgesos de la Sala Parés.

L’humor no és evasió. És una manera de veure el món, d’entendre les coses que passen, d’establir-hi una distància

Altrament, l’humor envelleix. A mi Trabal em fa petar de riure. Però el vaig descobrir quan poca gent en parlava i me’l vaig fer meu. Quan a mon germà, que és set anys més petit, li van fer llegir a l’escola, el va trobar un llibre d’escola.

La bona època Quaderns Crema, als anys vuitanta i noranta, va ser un moment únic, amb un catàleg en el qual convivien Trabal i Rusiñol amb Monzó, Pàmies, Torrent i els guionistes del programa de ràdio Pasta Gansa. A la tele Polònia o Natura sàvia han estat programes d’èxit que han arribat a un públic no necessàriament lector de llibres catalans. Però no tinc clar que hi hagi una relació fluïda entre l’humor radiofònic i televisiu i la literatura. He llegit novel·les de Toni Soler i de Jair Domínguez que m’han divertit però tinc la sensació que l’objectiu és un altre.

L’altre tema és: els lectors, es volen divertir? Ep! L’humor no és evasió. És una manera de veure el món, d’entendre les coses que passen, d’establir-hi una distància, de treure a la llum la hipocresia de la gent, els clixés i la badoqueria dels discursos, la bestiesa general, començant per les bestieses dels mateixos escriptors: per això hi ha tantes paròdies literàries. Ho volem, això? O ens estimem més la reflexió, la solemnitat i el sermó? No les tinc totes. I els autors? Perquè escriuen tan poca literatura d’humor? 

Potser per una falta de confiança, per la dificultat de poder enfrontar-se al món amb la lleugeresa i la seguretat que pressuposa la comèdia. La literatura –no només aquí– s’ha problematitzat, vull dir que ja no té temes: té problemes. I aquests problemes –uns problemes temàtics que es van repetint fins a esdevenir gèneres en ells mateixos– ofereixen un espai de control a autors i lectors: crisis de parella, relacions catastròfiques amb pares i mares i el problema dels problemes de la literatura catalana problemàtica: el problema d’Europa.

Merlí va recuperar les ganes de riure veient com el rei treia una fulleta dels cabells de la reina que havia estat cardant sota l’arbre amb un altre paio. Va tornar a riure veient un pobre que demanava caritat sobre un tresor so­terrat. I va riure de nou quan va trobar un senyor que es comprava botes i mitges soles i que s’havia de morir sense ­estrenar-les. D’aquesta manera va oblidar la guerra i els seus tres germans que havien mort. A veure què se’ns acut a nosaltres per superar la guerra i els nostres morts i per poder anunciar, com Lubitsch: la literatura catalana riu!