Cinc vegades Vinyoli

El de Joan Vinyoli (Barcelona, 1914-1984) constitueix un cas sense parió en el panorama de la poesia catalana contemporània. Durant bona part de la seva existència, el poeta va queixar-se que no se li feia prou cas. Poesia catalana del segle XX , la cèlebre antologia de Castellet i Molas de 1963, només recull tres poemes seus. Fins aquell any, Vinyoli ja havia publicat quatre llibres (un dels quals, l’imprescindible El Callat , de 1956). I el mateix 1963 veia la llum Realitats , que –poc o molt influït pels cants de sirena de la poesia social, tan en voga en aquells anys– insinuava un petit canvi.

El 1975 Ariel li edita un primer volum d’obra completa, amb un dibuix de Tàpies a la coberta. Alguns joves poetes de l’hora (Vicenç Altaió, Jaume Creus, Josep M. Fulquet) comencen a reivindicar-lo i l’acompanyen en la vida. Els dos primers li publiquen, l’any 1978, El griu . Eren les primeres de les diverses recuperacions vinyolianes. D’aleshores ençà, la seva poesia no ha deixat de créixer en notorietat i admiració. És el clàssic líric català contemporani amb més repercussió entre els poetes joves, el més citat, per sobre de clàssics sèniors com Carner, Riba o Foix.

Espriu va confessar a la dona del poeta: “Donaria tota la meva obra per
un sol vers de Vinyoli”

El volum de la seva poesia completa, closa, va arribar tard, el 2001, disset anys després de la seva mort. Se’n feu càrrec el poeta i professor Xavier Macià. Aquella fita editorial se sumava a les valuoses aportacions teòriques de Ferran Carbó i Josep M. Sala-Valldaura. Més ençà, la reivindicació vinyoliana ha continuat amb la biografia signada per Pep Solà i la ingent obra de difusió de la seva poesia i la seva figura que ha anat desenvolupant el colomenc, un dels impulsors de l’Espai Vinyoli, ubicat a la Casa de la Paraula de la capital de la Selva, que en serva el llegat. El 2013 es va presentar la Càtedra Joan Vinyoli, de la Universitat de Girona. El 2014 la Institució de les Lletres Catalanes va promoure l’Any Vinyoli, arran del centenari del seu naixement.

En aquest context, la reedició de cinc títols vinyolians sota la direcció de Jordi Conudella pot estendre, entre els més joves, el coneixement d’aquesta veu capital no sols de la tradició autòctona, sinó de la poesia europea del segle XX.

“Joan carregat de foscúries”

Nascut a Barcelona el 1914, Joan Vinyoli i Pladevall va treballar durant tota la seva vida en el camp editorial, i va formar part del que s’ha anomenat l’exili interior. El seu pare va morir quan ell només comptava cinc anys, i aquesta absència va determinar la seva vida i la de la seva germana Carme, més petita. Barceloní de família humil, gràcies a un bon amic del pare, va tenir l’oportunitat de començar a estiuejar, essent un nen, a Santa Coloma de Farners, un fet que va caracteritzar fondament la seva poesia (“I la natura em crida”, diu el primer dels seus versos canònics). Més endavant, ja als anys cinquanta, va fixar el seu lloc d’estiueig a Begur, amb la seva família: d’aquí naixeran les seves magnífiques imatges marineres.

Malgrat no sentir-se prou valorat pels seus coetanis, en una ocasió Salvador Espriu va confessar a la dona del poeta: “Donaria tota la meva obra per un sol vers de Vinyoli”. Home extremós i apassionat, va patir alcoholisme: “Joan carregat de foscúries”, com revela en un dels seus poemes.

Cinc títols fonamentals del seu llegat

La tria és escaient, perquè reflecteix molt bé l’obra vinyoliana, amb les seves dues presumptes línies estilístiques: la metafísica, que representen El Callat i Llibre d’amic/Cants d’Abelone , i la de caire més realista, que exemplifica Tot és ara i res . Un llibre com Domini màgic aplega accents de totes dues. N’he dit “presumptes” perquè ni una línia ni l’altra no es presenten mai d’una manera pura: l’ élan metafísic –allò que disgustava tant Joan Margarit, que reivindicava exclusivament el Vinyoli realista– sempre batega en la seva obra, constitutivament.

Finalment, el recull Versions de Rilke i de Nietzsche dona compte de l’activitat traductora de l’autor, i, en especial, del seu vincle estretíssim amb el poeta de Sonets a Orfeu .

De ‘Llibre d’amic / Cants d’Abelone’

“Vares venir fins on jo dormia
i em vas despertar,
i em vas convidar a tenir set,
una gran set per a la qual
et vas fer copa on jo la pogués beure”

(El poema mostra una de les més belles formulacions del desig amorós, sempre insaciable, sedejant per definició. És difícil expressar tant en tan poques paraules.)

El Callat és el gran llibre de la primera etapa. L’encapçala un pròleg d’una rotunda ambició teòrica, comparable –salvant la distància del gènere– al que Mercè Rodoreda va escriure per a Mirall trencat . Es tracta d’una poesia molt centrada en els símbols (el mar, l’arbre, el vent, el boscater, el Callat...), en què l’autor explora l’indicible, perquè entén la recerca lírica com a misteri: “He caminat fins arribar al profund / del bosc de la paraula”.

Durant bona part de la seva existència, va queixar-se que no se li feia prou cas al seu treball

Vinyoli va compondre Llibre d’amic durant la segona dècada dels cinquanta, però no va publicar-lo fins al 1977. Posteriorment hi afegí Cants d’Abelone , per fer-ne un sol volum, un díptic. És, sens dubte, un dels cims de la poesia catalana contemporània. I la història d’amor místic que descriu constitueix, de fet, una gran història d’amor que reflexiona sobre el desig i l’objectiu d’una fusió plena amb l’altre.

Tot és ara i res (1970) és el primer dels títols realistes de Vinyoli i també el que inaugura la trilogia que forma amb Encara les paraules i Ara que és tard . El poeta hi assaja un altre to, però no es desentén de l’expressió del seu desig de recerca transcendental.

“Visc la meva vida en cercles creixents / que s’estenen sobre les coses”, va escriure Rilke (Vinyoli té un llibre titulat Cercles ). La poesia entesa com a exploració del que es pot arribar a dir i del que podem arribar a conèixer de nosaltres mateixos: tot això a Vinyoli li venia del poeta de Praga, la seva màxima influència. Versions de Rilke i de Nietzsche aplega la producció d’anostrament d’aquestes dues veus fonamentals de la cultura literària del segle passat.

Domini màgic (1984) és un llibre magnífic, que forma amb el darrer, Passeig d’aniversari , un consistent díptic de comiat –l’últim poema d’aquest inclou una bella i esperançadora poètica–. Compost de poesies esplèndides, potser la més memorable és la titulada Joc , en què el jo és comparat a una bola de billar sense gens d’autonomia que s’acaba rebel·lant i que reclama al jugador que no para de fatigar-la que l’alliberi definitivament per, així, poder sentir “com, inactiu, el vori es fa de cera, / que fondrà, al capdavall, la mà del foc”.

Joan Vinyoli El Callat Llibre d’amic / Cants d’Abelone, Tot és ara i res, Domini màgic, Versions de Rilke i de Nietzsche Edicions 62