Les cadires buides
Un company em suggereix que faci la teràpia de la cadira buida per recrear un diàleg amb una amiga que està enfadada. Potser així et poses al seu lloc i entens el que li passa, em diu. Anem fent coses estranyes per no tornar-nos bojos. Als autobusos i als carrers es respira una sensació de desvari general. No està clar que sigui una cosa nova, d’aquests temps, les àvies hi deuen tenir alguna cosa a dir; la història és plena de raons per embogir, des de la nit dels temps. Però aquesta addicció a la hiperconnexió tecnològica és una bomba. Tant caos, tanta solitud.
Enfronto dues cadires blanques de la cuina. Es tracta d’inventar un diàleg en el qual soc, alhora, la meva amiga enfadada i jo. M’assec en una cadira i provo d’ asseure-la a ella, imaginada, a l’altra. No és fàcil creure que és allà davant, com un fantasma. Porta un vestit amb un estampat en tons lila, no sé per què. Encara difusa, em mira malament. No és una situació fàcil, però dic a to: Per què estàs enfadada? A la meva gata li deu haver semblat inquietant veure’m parlar amb una cadira buida i l’ocupa d’un salt, entre miols, esborrant la meva amiga. Fuig, li dic. Però ella miola inquisitiva. Aquesta mixeta és un detector d’estranyeses que no suporta cap mena de comportament antinatural a casa.
Es tracta d’inventar un diàleg en el qual soc, alhora, la meva amiga enfadada i jo
Quan gravo àudios, per exemple, corre i miola amb desesperació. No sé com detecta la diferència entre una trucada i un àudio, però ho fa, i no li cap al cap que parli sense interlocutor. El resultat és que tots els meus àudios tenen miols de fons. Només se m’acut incorporar-la a la teràpia i que faci el paper de la meva amiga enfadada. Li col·loco com puc el vestit lila. Em mira amb aquests grans ulls felins. Em concentro i li dic: Per què estàs enfadada? Es llepa una pota. No sé com interpretar-ho i repeteixo la pregunta. La gata se’n va a les seves coses.
Ocupo el seu lloc. I quan començo a balbucejar la resposta imaginària de la meva amiga, la gata torna i s’asseu a la cadira que he deixat lliure, que és on se suposa que hi ha el meu jo. Llavors ara soc la meva amiga enfadada que explica els seus sentiments a la gata que fa de mi. No és tan fàcil. Ni em passa pel cap quedar amb la meva amiga per parlar de debò només perquè a aquesta gata li sembli que això seria el més normal.