Fa deu anys que pateixo una arrítmia. Va començar sent benigna, una ensopegada autònoma en el ritme que es manifestava de tant en tant. Em vaig acostumar a viure amb ella, però va evolucionar a una fibril·lació molt violenta que en només tres minuts m’ adorm els braços i em deixa sense aire. Recordo la primera vegada que em va passar: vaig travessar París en ambulància a les quatre del matí.
Amb tant trasllat, em van veure molts especialistes: una primera cardiòloga ubicada als Camps Elisis–que vaig denunciar per posar-me elèctrodes adhesius utilitzats–, i una altra a Saint-Michel que només parlava rus i explicava les coses per senyals; un cardiòleg a l’ ensanxe de Compostel·la, una altra a Bilbao, el de Jaén Jaén i el del carrer de Madrid on vivia Vicente Aleixandre. Tots em van aconsellar que m’operés. Tot i això, com que els betablocadors em solucionaven momentàniament el problema, vaig decidir prendre’ls fins que aparegués un cardiòleg que em convencés no només amb un electrocardiograma a la mà, sinó des del que és humà –ja que, a risc de posar-me cursi, si alguna cosa al cos entén d’emocions deu ser el cor.
Fa deu anys que pateixo arrítmia; va començar sent benigna, però va evolucionar a una fibril·lació violenta
I aquest any va aparèixer. Lectora, humanista i sensible, la vaig conèixer perquè porta el club de lectura del seu hospital. Va ser un enamorament sobtat. Em vaig dir: si s’ha llegit totes les meves novel·les amb tant afecte i espera llegir amb impaciència la següent, no crec que em deixi morir. Ni tan sols Annie Wilkes ho faria! Així doncs, vaig acceptar operar-me. (Si bé, no us revelaré el seu nom ni el de l’hospital, per si al final em moro. Soc bona persona).
La primera data per a la intervenció no va poder ser més inoportuna: el 20 de novembre. Vaig pensar que, si em moria aquell dia, ja no es recordaria només la mort de Franco; que podria, almenys a Úbeda, robar-li una mica de protagonisme al dictador i, per tant, enterrar-lo una mica més. I això em va fer feliç. Però al final me la van canviar al 26.
L’operació sembla ciència-ficció: em ficaran diversos tubs per l’engonal fins a arribar al cor. Un portarà una càmera minúscula, un altre un sensor que recrearà un mapa tridimensional de l’ òrgan –ja que la meva fibril·lació és complexa– i un altre tub expulsarà una flameta que cremarà la cèl·lula dolentíssima. Com que soc molt aprensiu, no he mirat res a Google i aquesta explicació no té validesa científica, però una cosa així vaig escoltar a les sales d’espera.
Tant de bo no m’adormissin durant l’operació! M’agradaria veure el recorregut de la càmera. La meva aorta estarà doblegada per haver-me clavat el manillar de la bici de petit? Es veuran els triglicèrids? I les osques dels desamors d’adolescent? I els L. Casei Inmunitas? Diuen d’aquests últims que no existeixen i que són els pares. Moltes preguntes sense resposta! Ja us explicaré si em deixen donar-me un cop d’ull. De moment, prepararé una següent columna sobre com vull que m’enterrin.