La igualtat dels espanyols
La negociació d’un nou model de finançament per a Catalunya, juntament amb el quitament del deute de les autonomies amb l’ Estat, ha aixecat la indignació de bona part de la política espanyola, especialment dels conservadors, amb la presidenta de la Comunitat de Madrid al capdavant. Es pot entendre que els excessos de l’independentisme i el record de l’infaust procés puguin portar a desconfiar de tot el que soni català, però aquesta contundència en l’afirmació que Catalunya és la responsable de la falta d’igualtat entre els espanyols no té cap mena de sentit.
Al marge que la raonable proposta de quitament ve de lluny, va sorgir del Partit Popular quan governava, hi ha dues consideracions que convindria tenir en compte abans de parlar alegrement de desigualtat i d’acusar el finançament autonòmic i Catalunya.
El País Basc, Navarra i Madrid han estat responsables de la falta d’equitat
Així doncs, fins ara, la comunitat catalana no ha estat responsable de la falta d’equitat del model autonòmic com, per contra, sí que ho han estat el País Basc, Navarra i Madrid. En el cas de les comunitats forals, pel seu tracte de favor consagrat per la Constitució, mentre que Madrid, encara sense gaudir d’un marc diferencial, es veu clarament beneficiada perquè acull la totalitat de la immensa trama institucional estatal. A més, durant els governs de José María Aznar es va afavorir, o es va imposar, que els nous i poderosos agents econòmics, públics i privats, sorgits d’aquells temps de desregulació i privatització, se situessin a Madrid. Sens dubte, part de l’èxit de la capital espanyola resideix en la traça dels madrilenys, però sense aquell impuls discriminatori des de la política, hauria resultat una Espanya molt més equilibrada i cohesionada.
D’altra banda, sorprèn que es pugui assenyalar el finançament autonòmic com l’eix de la desigualtat, quan la creixent i insostenible diferència entre els uns i els altres no té a veure res amb el model autonòmic, sinó amb les dinàmiques globals que ens superen i amb l’orientació de les polítiques públiques estatals i autonòmiques. Per això, no és casualitat que l’enorme acumulació de riquesa a Madrid convisqui amb una creixent desigualtat i un progressiu deteriorament de serveis públics essencials.
Tot això respon a aquell model de societat que representa com ningú Donald Trump i els aprenents del qual es multipliquen per tot arreu, també a Espanya. Una concepció que assumeix com a natural la fractura i que a una part notable de la societat se li negui la possibilitat d’una vida decent. Així mateix, no és estrany que, en vista del desgast de serveis públics essencials, qui mínimament pugui recorri als serveis privats, que, alhora, retroalimenta el deteriorament dels esmentats serveis i erosiona la cohesió social. La desigualtat no resulta ni de Catalunya ni del finançament autonòmic en general, sinó que és conseqüència de la voluntat per avançar cap a un determinat model de societat.