Una societat expectant. El vertigen del procés ja ha quedat enrere, però Catalunya s’enfronta amb els mateixos reptes i incerteses que la resta de les societats occidentals. I aquest estat d’ànim es reflecteix d’alguna manera en les estimacions electorals de l’última enquesta d’ Ipsos per a Guyana Guardian , feta entre l’11 i el 17 de setembre. Hi caldria afegir un relleu generacional que amenaça de dinamitar el tauler electoral i conduir a una Catalunya ingovernable en benefici de les opcions extremes.
Catalunya vira a la dreta i donaria una majoria a les forces de caire conservador gràcies a l’avanç ultra
El mapa parlamentari que dibuixa l’enquesta d’ Ipsos sobre una mostra de 2.000 entrevistes confirma una tendència de què no sembla escapar-se cap democràcia: retrocedeixen els partits tradicionals i creixen les forces d’ultradreta, enmig d’una gran fragmentació. En concret, el PSC cauria gairebé tres punts i cediria sis escons (de 42 a 36), de manera que cosa no rendibilitzaria en absolut la presidència de la Generalitat. Però la caiguda seria encara més gran en el cas de la segona força: Junts baixa més de vuit punts en estimació de vot i perdria 14 diputats dels 35 que va aconseguir el 2024.
Vox seria avui la quarta força política catalana en vots i superaria el PP clarament a Barcelona i Tarragona
La gran beneficiària de l’ensorrament del partit de Carles Puigdemont és la ultracatalanista Aliança Catalana, que se situa a menys d’un punt i mig dels hereus de CDC i aconsegueix un de cada cinc votants de Junts del 2024. L’ avanç de Vox, l’altra força d’ultradreta, però de caire espanyolista, també suposa una de les novetats rellevants del sondeig. Els de Santiago Abascal creixen més de quatre punts i tornen a deixar enrere el PP, com en els comicis del 2021. Només que ara es converteixen en la quarta força política catalana, trepitjant els talons a Junts i en un empat tècnic amb l’ Aliança de Sílvia Orriols.
Cau la taxa de catalans que veuen l’orientació de Catalunya negativa, però es duplica la dels que tenen dubtes
Aquesta eclosió de l’extrema dreta contribueix a liquidar la precària majoria absoluta (de 68 diputats) que van bastir el maig del 2024 socialistes, Esquerra i Comuns. Tot i que ERC millora en un escó el seu resultat de fa un any, el retrocés del PSC i la pèrdua d’un diputat dels comuns redueixen a 62 el còmput de l’actual tripartit virtual.
Aliança passa de 2 a 19 escons, molt a prop dels 21 de Junts, i s’imposaria a Lleida i Girona a Puigdemont
De fet, tot i que la CUP manté els seus quatre escons, tampoc no serviria al conjunt de l’esquerra per tenir majoria al Parlament (serien 66 diputats).
El PSC aconseguiria avui 36 escons; ERC, 21, i els comuns, 5, o sigui que quedarien 6 per sota de la majoria
En realitat, el caràcter ingovernable d’aquest escenari s’aprecia per mitjà de les hipotètiques combinacions ideològiques o identitàries: només el conjunt de la dreta arribaria a la majoria absoluta (69 actes), però per mitjà d’una suma impossible, ja que exigiria posar d’acord els independentistes de Junts i Aliança amb els populars i els ultraespanyolistes de Vox. I un bloc independentista –en cas que fos possible un acord entre el partit d’ Orriols i els cupaires– també quedaria per sota de la majoria absoluta, amb 65 escons.
La immigració se situa com a tercer problema, a dos punts de política i habitatge, que ocupen la primera posició
L’explicació parcial d’aquest terratrèmol electoral resideix en el vot dels joves, molt especialment en el cas de Vox, que seria la formació més votada entre els més joves de 34 anys. El partit d’ Abascal i Ignacio Garriga també obté un notable suport en la franja fins als 54 anys, tot i que a partir d’aquella edat es difumina. En canvi, Aliança Catalana manté uns registres estables en tots els trams d’edat: la votarien un de cada deu consultats. Els socialistes –però no Junts– només recuperen força entre els votants de més de 54 anys (un grup que dona la majoria al PSC, ja que un de cada quatre electors d’aquesta edat votaria socialista).
La resta d’indicadors de l’enquesta ajuda a comprendre aquestes expectatives. És cert que la tasca política de Salvador Illa obté l’aprovació del 45% dels consultats, però és una taxa semblant a la que ja aconseguia abans de ser president. Ara, a més, té davant el portaveu d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián, mentre que a darrere, i ja a més distància, hi ha Oriol Junqueras i, atenció, Sílvia Orriols. Un de cada quatre consultats aprova la tasca política de la dirigent ultracatalanista. I aquesta aprovació arriba fins i tot d’un de cada cinc votants de l’esquerra (i del 30% de l’electorat d’ERC o del 40% del de Junts).
L’explicació és senzilla: Orriols exhibeix un rebuig visceral de la immigració i de la classe política. I, justament, la política i l’arribada d’estrangers encapçalen, juntament amb l’habitatge, el rànquing de problemes que més amoïnen els catalans. I així, mentre la inflació o la independència retrocedeixen en la llista d’inquietuds ciutadanes, la immigració ha quadruplicat la taxa (del 4% al 16%) en tot just un any.
Aquest neguit pels canvis tan bruscos al paisatge humà dels pobles i ciutats del país no només dona vots a Aliança a la Catalunya profunda (o a Vox a la Catalunya litoral), sinó que enfosqueix les restants percepcions del conjunt dels ciutadans. A la pregunta de si Catalunya va per bon camí, la meitat dels consultats hi responen que el país “va per mal camí”. És veritat que aquest percentatge suposa quatre punts menys que al final de la legislatura anterior, però també s’ha reduït la taxa (en set punts: fins al 26%) dels que consideren que el país va en la bona direcció. I el que més crida l’atenció: s’ha duplicat el percentatge ( fins al 20%) dels que no s’atreveixen a afirmar que Catalunya vagi en la direcció correcta o no.
Aquesta incertesa també podria explicar que la millora en la valoració de l’obra de Govern no es tradueixi electoralment. Així doncs, mentre que l’anterior Govern de la Generalitat aconseguia menys d’un 30% d’opinions positives i un 64% de negatives, la gestió de l’ Executiu actual aconsegueix un 34% d’aprovació i un 44% (20 punts menys que el seu predecessor) de desaprovació. Això sí, el 22% dels catalans el jutgen regular.
Per això, sembla evident que l’evolució d’aquests indicadors serà decisiva per definir el desenllaç dels pròxims comicis. D’una banda, cal esperar una decantació més gran en un sentit o un altre dels que miren el futur amb cautela; de l’altra, els socialistes encara gaudeixen d’un avantatge potencial que la seva gestió haurà de confirmar: la percepció majoritària de ser el partit més capacitat per impulsar el creixement, garantir la seguretat, reduir les desigualtats o gestionar el problema de l’habitatge.
El problema de l’esquerra socialdemòcrata és que aquestes percepcions es dilueixen entre els més joves. Allà, i en capítols com l’economia, la seguretat, l’habitatge o fins i tot lluita contra les desigualtats, formacions sense cap experiència contrastada en gestió i obertament contràries a l’actual Estat de benestar o a la convivència entre diferents, apareixen al mateix nivell o fins i tot davant dels socialistes. I aquests electors del futur ja han començat a exercir el seu dret al vot, el mateix que un bon grapat de vells abstencionistes esperonats per una realitat que no els agrada.