Junts posa a prova la resistència de Sánchez

La glorieta Emilio Castelar de Madrid exhibeix aquests dies una enorme pancarta amb la frase “ ¿Aguantará Sánchez?”. A simple vista, el fons blau convidaria a pensar en el PP com a inductor de la campanya, però no va signada. Segons sembla es tractaria de publicitat d’una empresa que d’aquí pocs dies revelarà el misteri. Una campanya de màrqueting que convida a apostar sobre la supervivència del president del Govern espanyol. I és que a Madrid no es parla de cap altra cosa.

És la pregunta del milió de dòlars. Resistirà Pedro Sánchez fins al final de la legislatura, el 2027? El president insisteix que sí. Necessita convèncer els seus aliats que encara falta per a les eleccions, però tots s’estan preparant com si s’acostessin eleccions, fet que implica marcar distàncies. Per això Sánchez subratlla que continuarà encara que no aprovi els pressupostos. Confia a disposar de recursos gràcies als fons europeus i als ingressos per la bona marxa de l’economia. És més, creu que entrar en una negociació amb tants partits implica massa concessions amb més desgast polític que no pas aprovar-los. Però més enllà dels pressupostos, Sánchez corre el risc de patir derrotes parlamentàries constants a càrrec de Podem i Junts.

Fins ara Carles Puigdemont havia descartat un suport de legislatura i abraçava la màxima “partit a partit”, negociant cada iniciativa governamental en funció dels seus interessos. Podem va decidir seguir aquesta mateixa estratègia. Però després de les vacances d’estiu, la impaciència s’ha apoderat de la cúpula de Junts, que veu com passen els mesos i no es materialitzen les seves principals exigències, com ara l’amnistia, el traspàs de la immigració o el català a Europa. Puigdemont s’ha plantat i no pensa donar més suport a Sánchez. Des de final d’agost José Luis Rodríguez Zapaterova a totes per desbloquejar aquesta situació.

Junts passa un moment delicat. És un espai que ha viscut tota mena de vicissituds: des de les retallades de l’etapa de Artur Masi la bomba de la “ deixa” del patriarca Pujol que va portar a la refundació de Convergència, el procés amb les forces de l’esquerra com ERC i la CUP i, finalment, l’èpica que va impulsar el fort lideratge de Puigdemont i l’aterratge a la política del peix al cove i el retorn a posicions decantades cap a la dreta. Una trajectòria impressionant en dues dècades. Però ara afronta la prova més difícil, la mateixa que altres partits de centredreta de les de­mocràcies occidentals i per a la qual ningú no sembla haver trobat remei: l’auge de l’extremisme.

El sondeig que publica avui Guayana Guardian , com d’altres de fets públics els últims mesos, apunta a una desfeta de Junts, amenaçada per l’ascens fulgurant d’ Aliança Catalana ( AC). Un partit que no només es nodreix dels discursos extremistes dels seus homòlegs en immigració, sinó que també s’alimenta de la frustració contra els partits independentistes pel desenllaç del procés. AC es dispara. I s’escampa el nerviosisme entre els dirigents territorials de Junts. La primera reacció de Puigdemont a la tornada de vacances ha estat ficar al congelador la seva relació amb Sánchez i dirigir la mirada a Catalunya.

Què fer? Puigdemont vol resultats de seguida. Però les seves exigències no depenen només del PSOE. L’amnistia està pendent del periple judicial i el català a Europa està bloquejat per l’oposició d’ Alemanya. Sánchez no va aconseguir cap compromís del canceller Friedrich Merz en la reunió que van mantenir dijous a la Moncloa. Els socialistes ­demanen paciència a Puigdemont. L’amnistia és qüestió de mesos i el català ­arribarà així que Alemanya necessiti el suport d’ Espanya per a qualsevol iniciativa en el marc de la UE.

Però després d’un temps concentrat en els seus set diputats de Madrid, Puigdemont mira amb preocupació Catalunya. El partit passa desapercebut al Parlament. Salvador Illagoverna gràcies al suport d’ERC i els comuns, a què ha convertit en els seus socis preferents, i resulta que els republicans, després de la patacada que els va expulsar de la Generalitat, han deixat de caure i aguanten. Esquerra és un aliat estratègic del PSC i així mira de tractar-los Illa. Puigdemont no havia volgut arribar a pactes amb els socialistes a Catalunya, però ara pretén condicionar Illa per mitjà de Sánchez per presentar un PSC sotmès als interessos del PSOE.

Això significa que una manera de reconduir les relacions entre el Govern de Sánchez i Junts és donar al partit de Puigdemont més protagonisme a Catalunya. El debat de política general que tindrà lloc al Parlament els dies 7 i 8 d’octubre és el primer escenari en què visualitzar aquesta influència. El PSC s’hauria d’alinear amb Junts en alguna mesura que aquest partit reclami. Per exemple, la rebaixa d’algun impost, fet que molestaria els socis d’ Illa. Puigdemont està convençut que el president de la Generalitat boicoteja el contingut del pacte entre el PSOE i Junts. L’hi va transmetre en la trobada de tots dos a Brussel·les.

Si Puigdemont considera que la relació amb el PSOE és arriscada, encara desconfia més d’una entesa amb el PP, partit a què acusa ni més ni menys que de boicotejar la llengua catalana. Puigdemont no donarà suport a una moció de censura, però els populars esperen que Junts es distanciï cada vegada més del Govern espanyol i deixi en evidència la solitud del president. Resistirà Sánchez? Ell té clar que continuarà al capdavant del Govern, però no és el mateix afrontar les turbulències judicials que s’acosten amb un suport parlamentari més o menys estable que amb una mà lligada a l’esquena.