Últimes nits al Café Central

Diumenge 14 de setembre, a mitja tarda. Milers de persones que porten banderes palestines envaeixen –la immensa majoria de manera pacífica– la calçada del Paseo del Prado per on havia de passar la Vuelta a Espanya. Famílies senceres, grups de joves i parelles grans caminen cap a Cibeles, on també s’han bolcat les tanques que havien de protegir la cursa. L’ambient és d’eufòria per l’èxit del boicot a l’equip israelià que participa en la prova.

Poc després, aquests milers de madrilenys es perden pels carrers adjacents. ¿Se n’han anat a perseguir jueus, com va suggerir Isabel Díaz Ayuso quan va afirmar que aquesta era la imatge que es donava de Madrid? No ho sembla. A molts els trobem, de fet, practicant una afició molt celebrada al seu dia per la mateixa presidenta: el consum de canyes en llibertat.

El tancament del Central és una tragèdia per al paisatge d’una plaça lliurada a les franquícies

Parlem amb uns quants. Entre ells, preval l’orgull d’haver demostrat que a Madrid, com en tantes ciutats, també hi ha gent que denuncia el que els experts de l’ONU ja defineixen com un genocidi, davant la tebiesa de les autoritats locals i regionals amb la matança del Govern de Benjamin Netanyahu. Malgrat els anhels de l’Ajuntament i la Comunitat, la capital no és un bombolla de llei i ordre on es refugien els esdeveniments que els sotracs de la geopolítica expulsen d’altres ciutats. Madrid és capital política i financera, però també la seva gent i les seves circumstàncies.

Alguns dels manifestants en retirada, amb les banderes palestines a l’espatlla, es creuen amb les desenes de persones que fan cua davant del número 10 de la plaça de l’Ángel. Són els afortunats que tenen –tenim– entrada per assistir a un concert de l’ Andrea Motis Quintet. La jazzwoman catalana, acompanyada per Ignasi Terraza , Esteve Pi, Toño Migueli Josep Traver, participa en la marató de concerts de comiat de l’històric Café Central, que tanca per sempre les portes el 12 d’octubre. El propietari de l’immoble s’ha negat, com tants altres tenidors de les zones cèntriques, a renovar el lloguer a la ­sala.

Perquè, en això, Madrid és com tantes altres ciutats amenaçades per la combinació letal del turisme massiu, els fons d’inversió, els apartaments turístics, la carestia dels pisos i la crisi del comerç tradicional. El 2024, la comunitat va perdre unes 7.000 botigues de barri, segons dades de l’ INE recollides per El Confidencial . L’impacte del turisme ha arribat més tard a Madrid que no pas a Barcelona, però la capital espanyola s’està posant al dia pel que fa al tancament de comerços de sempre. Això sí, encara té molt més a perdre que la catalana.

El que ha passat aquesta tarda convida a una reflexió que compartim aquí: la imatge de Madrid no es deteriora per un incident com el boicot a la Vuelta, però sí que perd quan cauen locals que són part essencial de la seva identitat. El mateix passa a Barcelona (que va perdre fa poc el club de jazz Milano) i a tantes ciutats.

El Café Central és un d’aquests locals, un dels millors clubs d’Europa per com combina la seva condició d’elegant cafeteria amb una programació excelsa. Un d’aquests indrets que mereixen per si sols la visita a Madrid. El tancament de la seva actual seu és una tragèdia per al bon jazz, però també per al paisatge d’una plaça ja farcida de franquícies. “Segur que hi posen un lloc de sushi”, comenta a la cua una noia que, per la seva joventut, nega la gastada idea que el jazz és música per a vells. A l’escenari, Motis, una habitual del local , lamenta que aquest sigui el seu últim concert i agraeix que hagin pensat en ella per a una sessió de comiat. Acompanyada al piano pel gran Terraza, aixeca una ovació rere l’altra.

El Central, malgrat tot, està fent gestions per reaparèixer en un altre local de Madrid. Perquè el jazz sempre ressorgeix. La seva capacitat de sobreviure al tancament dels clubs històrics és encomiable. Només cal veure el cas de Nova York.

“No hi ha mai un final, sempre hi ha sons nous per imaginar”, va dir una vegada John Coltrane.