Després de llegir l’última enquesta d’aquest diari sobre intenció de vot al Parlament, em va quedar encara més clar que Aliança Catalana (AC) ha vingut per sacsejar el tauler polític, però segurament no en el sentit que molts dels seus votants ho esperarien.
Passa també a escala espanyola, on Vox va arribar amb el discurs més radical antisanchista, però, paradoxalment, ha esdevingut el millor salvavides de Pedro Sánchez, perquè compacta una majoria de formacions al Congrés entorn del PSOE i en contra d’una suma del PP i els d’Abascal.
L’ascens d’Aliança podria debilitar l’independentisme de manera irreversible
En el cas català, l’efecte d’AC podria ser encara més eficaçment nociu en contra dels interessos que diu defensar, i consolidar-se com la millor assegurança de vida de Salvador Illa al poder. Ahir, escoltant l’entrevista que Jordi Basté li va fer a la batllessa de Ripoll i líder d’Aliança ho vaig veure encara més clar.
Perquè Sílvia Orriols té un discurs que en molts punts pot coincidir amb el de Vox, però acompanya aquest fons radical (adjectiu, per cert, força atractiu per a molts en els temps que corren) amb unes formes i un verb que no sona tan violent com el d’Abascal. Ans al contrari, fins i tot pot projectar com a agressiva la rèplica més alliçonadora, previsible i de manual als arguments d’Orriols.
Ofrenda floral de Aliança Catalana (AC) al monumento al General Moragues en Barcelona con motivo de la Diada.
A cada país, el nacionalpopulisme que triomfa té els seus propis codis i una expressió que s’ajusta a un cert tarannà estès, com a mínim, en el seu univers de votants potencials. En el cas d’Aliança, sobretot, entre una base independentista en què hi ha persones decebudes, desesperades, emprenyades o tot plegat alhora, i que paradoxalment, essent atrets pels d’Orriols com a antídot contra els evidents fracassos dels altres partits independentistes, podria assegurar del tot que l’independentisme no sumi durant anys davant Illa.
I és que ERC, impermeable de mena a qualsevol entesa amb l’univers convergent, en un escenari encara més fragmentat en el camp sobiranista, trobaria una coartada immillorable en la presència decisiva d’Aliança Catalana a l’hora de sumar. Ja no li caldria ni dissimular: si abans es podia allargar el xiclet de la desconfiança amb Junts, ara, amb Orriols pel mig, es projectaria com a gairebé obligada.
Aquesta podria ser la paradoxa discursiva a plantar davant els entusiastes sobrevinguts d’Aliança: un partit en teoria nascut amb l’ambició de desbordar i fer més fort l’independentisme podria acabar debilitant-lo de manera irreversible. I en política, la debilitat d’uns és la fortalesa dels altres.
Al final, tot plegat ens recorda una vella lliçó de la mitologia grega: sovint, qui neix amb vocació de ser heroi acaba esdevenint, sense voler-ho, l’arma del seu adversari. Ícar volia volar alt i lliure, però la seva ambició va reforçar el poder del Sol. I a Catalunya, podria passar que, com més gran sigui la trencadissa que Aliança Catalana pugui afegir al camp independentista amb l’argument de venir a rellançar-lo, més ferm es cargoli Salvador Illa a la butaca de president.