Entre les files socialistes s’aprecia preocupació davant el debilitament de la sintonia que s’ha mantingut sempre amb el vot de les dones, amb el feminisme entès més enllà de l’estricta militància. Durant dècades, el feminisme ha estat identificat a Espanya amb polítiques progressistes de l’esquerra, amb el PSOE com un dels seus grans valedors institucionals. Va ser aquest partit el que va impulsar la llei integral contra la Violència de Gènere el 2004, o el que va situar la igualtat al cor de l’agenda pública. Tot i això, els últims anys han demostrat que aquella hegemonia no està blindada. El Partit Popular ho ha entès i no renuncia a disputar aquest terreny.
La controvèrsia de la llei del només sí és sí va obrir una esquerda enorme. Un projecte que pretenia reforçar la protecció a les dones va acabar debilitant condemnes i facilitant excarceracions. L’error tècnic es va convertir en munició política. Després va arribar la llei trans, mal rebuda pels col·lectius de les feministes tradicionals. El PP va veure l’oportunitat de presentar-se com el garant d’una resposta “seriosa i eficaç” davant el que va qualificar de frivolitat legislativa del govern. Va ser llavors quan els populars es van atrevir a dir: també nosaltres “defensem” les dones.
Darrerament s’hi han sumat escàndols que han erosionat el discurs socialista. El cas Koldo i Ábalos, amb episodis de prostitució pel mig, impacta directament en la línia de flotació d’un partit que es fa dir feminista i abolicionista. Les informacions sobre la gestió de les saunes vinculades al pare de Begoña Gómez, més enllà de la seva veracitat, alimenten un relat incòmode. És habitual sentir els dirigents del PP fer referències a bordells i prostitutes en les seves intervencions, ahir sense anar més lluny ho va fer l’alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, que va recomanar citar Sánchez i la seva dona en la tramitació de la llei sobre prostitució perquè en són “experts”.
L’última polèmica sobre el mal funcionament dels braçalets antimaltractament és un capítol més d’aquesta batalla. El PSOE acusa el PP de mantenir una posició “indecent”, de “jugar amb la por de les dones”, de llançar “ falsedats vergonyoses i indignes” i d’“absoluta irresponsabilitat”, mentre Feijóo es reuneix amb les conselleres d’ Igualtat del Senat que demanen la dimissió de la ministra Ana Redondo. Però el debat cala al carrer i els populars s’espolsen l’etiqueta de partit indiferent o reaccionari en matèria d’igualtat.
El PP sap que l’opinió pública ha canviat i la igualtat ja no és una bandera exclusiva d’un partit, sinó una discussió on es guanyen o perden eleccions. En l’últim baròmetre de setembre del CIS la intenció del vot del PP és per primera vegada superior entre les dones que entre els homes i el PSOE ara afronta el repte de recuperar la confiança perduda d’unes dones que el Partit Popular també prova de convèncer.
