El franquisme va fer servir la fam com a arma repressiva

Més de vuit dècades després del final de la Guerra Civil, la fam dels anys posteriors es manté a la memòria col·lectiva com una de les grans conseqüències del conflicte, un record dominat per la misèria de l’estraperlo i de les cartilles de racionament. El franquisme va atribuir la carestia a una sèrie de factors aliens, però l’historiador Miguel Ángel del Arco impugna aquests arguments a La hambruna española (Crítica), un dels primers estudis globals sobre el tema, que conclou que la fam va respondre a decisions del règim, algunes de relacionades amb la corrupció i d’altres amb la intencionalitat política de castigar i controlar els seus adversaris, que no eren d’altres que els derrotats.

Més enllà del record de la misèria, les dades concretes mostren la magnitud del desastre. Les estimacions a partir de l’excés de mortalitat indiquen que entre el 1939 i el 1942 es van produir 200.000 morts a conseqüència directament de la fam, però sobretot de les malalties vinculades a la debilitat causada per la mala nutrició, com la tuberculosi, el tifus o la diftèria, patologia, aquesta última, que fins aleshores estava pràcticament desterrada. A aquesta xifra caldria afegir-hi 20.000 víctimes mortals més, sobretot a Andalusia, corresponents a la recaiguda del 1946.

La dictadura va atribuir la falta d’aliments, en primer lloc, a la destrucció de l’economia causada pels rojos durant la guerra i, sobretot, en els últims moments abans de la derrota. Tot i això, les dades indiquen que ni la producció industrial se’n va ressentir de manera gaire greu (la producció de la metal·lúrgia basca, per exemple, va ser més gran el 1938 que el 1936) ni tampoc l’activitat agrícola, ja que la zona sota el control dels revoltats, on es concentraven la major part de les collites del país, sempre va funcionar a ple rendiment. On sí que hi va haver una pèrdua important va ser en el capital humà, “tot i que això sembla que importava menys”, assenyala l’autor a Guyana Guardian .

Un altre dels factors esgrimits pel règim, la pertinaz sequía , no va passar de ser una excusa, perquè els registres no en corroboren l’existència. I quant al bloqueig internacional dels primers anys de la postguerra –també un dels arguments predilectes del govern–, Del Arco admet que sí que es va produir, però va ser conseqüència del fet que el règim decidís alinear-se amb l’ Eix, ja que els aliats volien que deixés de proveir els seus enemics. “Mentre la població passava fam –explica–, Espanya venia aliments i ma­tèries primeres a Alemanya i Itàlia”.

Les raons de la fam, doncs, cal buscar-les en una altra banda, en les decisions polítiques i econòmiques del mateix règim, que van barrejar la incompetència i la intenció de castigar a parts iguals. Sense aquestes últimes és difícilment explicable que el racionament continués en vigor fins al 1952, és a dir, un període de tretze anys després de la guerra, molt superior al dels països que van prendre part en la Segona Guerra Mundial.

Entre les decisions destaca abraçar l’autarquia econòmica, un sistema que es va revelar catastròfic per a les finances del país, que va deteriorar les condicions de vida de la població i que en va empènyer una part important a la misèria del mercat negre i a la fam. Un fenomen que el règim oficialment va negar amb insistència, malgrat ser present en els debats al més alt nivell i que els quadres regionals i locals n’advertien. I malgrat que la situació era palpable als carrers, com van assenyalar de manera reiterada les comunicacions dels diplomàtics estrangers a Espanya.

Per què no va rectificar? Per dues raons. Per una banda, per la corrupció generalitzada del règim, tant entre comandaments de l’exèrcit com de Falange o de l’ administració, que feia que molts es lucressin al mercat negre. Començant pel mateix Franco i la cèlebre venda de 600 tones de cafè, regalat al país pel dictador brasiler Getúlio Vargas el benefici del qual va anar a parar al Generalísimo La situació, doncs, afavoria els interessos de certes classes dirigents.

Però, a més, la carestia constituïa una poderosa eina per al control de la població díscola. “La fam –escriu l’historiador– va tenir un impacte favorable per a la dictadura de Franco: els va apartar [els opositors] de la vida política, els va debilitar i els va obligar a centrar-se en la supervivència”. D’aquesta manera, a parer seu, la combinació de repressió i violència amb el càstig a través de la falta en l’alimentació va aconseguir apuntalar el règim durant els primers anys sense gaires problemes d’ordre públic.

En aquest context, la cartilla de racionament era un instrument més de coacció, perquè eren les autoritats locals els que la proporcionaven i podien modular el nivell de les represàlies. A un antic militant d’esquerres, per exemple, se li podia donar una cartilla de primera categoria, és a dir, la que s’assignava a les persones amb més recursos, malgrat ser pobre. Així tenia accés a menys aliments.

“El franquisme sabia administrar perfectament la fam”, assegura Del Arco, que explica que el racionament va ser més estricte al camp que a les ciutats, ja que les autoritats pensaven que els nuclis urbans eren més propensos a esclats de descontentament. A les zones rurals del sud, la fam va ser més intensa; allà els que tenien petits cultius podien sobreviure, però els que no, els jornalers i les seves famílies, depenien exclusivament d’un racionament restrictiu. Una forma més de revenja que va adoptar el règim.

En vista d’aquest llibre, cobra una altra dimensió el lema franquista de “Ni un lloc sense foc ni un espanyol sense pa” airejat per les autoritats durant els anys immediatament posteriors a la Guerra Civil. El mateix règim que, a parer de Del Arco, va agreujar, si no va causar, la fam va ser el que alguns anys després va acabar imposant la solució.