Benvinguda Mercè; i res més
Comença la festa major de Barcelona
Absència absoluta de tensió política a la plaça Sant Jaume durant la lectura del pregó de la Mercè 2025
Seguiment del pregó i de l'inici de les festes de la Mercè a la plaça Sant Jaume
Ni calma tensa ni temptativa de xivarri ni rampell de passió ni improvisada protesta per demanar el metre, un conveni col·lectiu més just, la pau a Vallcarca o un Estat palestí sense genocidi. Sant Jaume ha començat seguint el pregó de les festes de la Mercè com el bonic gresol de civilitzacions en el qual s'ha convertit Barcelona. Una postal mestissa i diversa, però també una mica desubicada i buida de contingut. Difícil desempatar, però després d'una hora de passeig per la plaça, podria convenir-se que el 70% dels assistents eren turistes que passaven per allà a la seva gairebé hora de sopar. Ho demostra el fet que a la pantalla gegant tan reconegut ha estat l'alcalde Jaume Collboni com Bev Craig, el seu col·lega de Manchester.
Que un vianant pogués creuar Sant Jaume sense aclaparaments en ple pregó és el millor termòmetre de l'èxit inicial de la convocatòria. “Sorry, what's her name?”, preguntava una dona irlandesa de Cork, referint-se a la veterana i premiada actriu Emma Vilarasau, que aquest any obria la festa major. Va rebre resposta, però va resultar impossible esmentar-la una pel·lícula que pogués orientar-la. Venia de gust parlar-li del personatge d'Eulàlia Montsolís en la mítica sèrie de TV3 Nissaga de poder, però no anava a servir de res. “She's a very good local actress”. I amb això, la senyora de Cork ja va poder anar tirant.
Avançava el pregó i es va generar un peculiar fenomen de filtratge social. Els forasters havien olorat espectacle de franc, però al veure que allà ningú no regalava res i intuir folklore, van començar a desfilar. Es van quedar els barcelonins. I van anar arribant més. Fins i tot que aquell 70% va girar com un mitjó i ja eren franca majoria els locals. Com saber-ho? Els unànimes aplaudiments del públic després de la defensa del català per part de Vilarasau. A això de les 20.04 hores, ha quedat molt clar el canvi de paisatge quan l'actriu ha compartit el seu desig que Benjamin Netanyahu pagui pels seus crims a Gaza. Sant Jaume ha aplaudit sense estridències, però amb ganes. Sí que hi ha hagut fins i tot crits de joia, a més de palmells, quan ha conclòs el seu pregó animant els ciutadans a “no deixar-se arraconar i amargar pels turistes”. A Sant Jaume l'han aplicat al peu de la lletra: la plaça ja era tota seva.
Dins del Saló de Cent no cabia una agulla. És el dia en el qual el nombrós personal municipal de protocol, a més de l'acte d'investidura cada quatre anys, acaricia l'infart. A més de regidors, hi havia polítics de tot tall (inclosos els retirats), empresaris, faràndula, representants de la societat civil. I periodistes prenent notes, sempre en els costats; els últims en sortir en el cas que cremi el temple. Ha acabat el pregó i el seguici inaugural ha arribat des de la Virreina amb gegants i l'àguila de Barcelona. Els acompanyaven les dues figures cedides per Manchester, a aquestes hores, del poc guiri que quedava a la plaça de Sant Jaume.
En dues hores d'esdeveniment no s'ha escoltat una sola consigna, no s'ha brandat una sola bandera. No hi ha hagut crits, lemes; no hi ha hagut càntics contra res ni ningú. Com si això fos, de veritat, només l'inici d'una festa major. Mal acostumats venim... Però què és millor, la Barcelona enfadada i enfrontada o la Barcelona, si volen, més resignada i anestesiada?