El 29 de maig del 1985 ha quedat tristament marcat a la història del futbol. A Brussel·les, a l’estadi Heysel, es va disputar la final de la Copa d’Europa entre el Juventus i el Liverpool, que va deixar un tràgic balanç de 39 aficionats morts i més de 600 ferits de diversa consideració.
A més de 1.500 quilòmetres, a Madrid, aquell mateix dia es va dur a terme l’assemblea anual de la Federació Espanyola, el ple del futbol espanyol, segons la denominació habitual. Aliens a la magnitud de la catàstrofe, la inacabable reunió de representants de clubs, federacions, àrbitres, entrenadors i jugadors va aprovar diversos punts de transcendència, i especialment la independència de la Lliga de Futbol Professional, que es deslligava del control federatiu i assumia competències per organitzar les lligues de Primera i Segona i els drets de televisió.
La llista negra de cada equip incloïa els àrbitres que no volia veure als seus partits
Quan ja es complien onze hores de confusa lectura d’articles, amb les consegüents deliberacions, i qui més qui menys ja només aspirava a acabar com més aviat millor o directament havia abandonat la sala, va arribar la notícia de Heysel. Es va guardar un minut de silenci i encara hi va haver temps (l’assemblea va durar 16 hores i va acabar de matinada) per a decisions precipitades d’última hora. Entre aquestes darreres, va obtenir llum verda una de les mesures més reclamades per l’estament arbitral: el final de les recusacions.
Resistien encara 104 assembleistes dels 261 inicials i són els que van posar punt final a tota una era del futbol espanyol. Amb 84 vots a favor, entre els quas el del president blaugrana Josep Lluís Núñez, van quedar eliminades per sempre les llistes negres d’àrbitres que cada club podia enviar a la Federació a l’inici de la temporada. El comitè de designació, amb el president arbitral José Plaza al capdavant, va recuperar la plena llibertat per triar l’àrbitre de cada partit. Segurament va ser una casualitat, però “les dades són les dades” i allà queda que les cinc últimes lligues fins aquell ple federatiu les havien guanyat la Reial Societat (2), l’Athletic Club (2) i el FC Barcelona, mentre que les cinc següents, de 1986 a 1990, ja amb el nou sistema, les va guanyar totes el Reial Madrid. Just en aquell moment, el maig del 1990, Plaza va abandonar el càrrec.
Durant dècades, les recusacions, amb diversos ajustos segons el vent que bufava, havien format part inseparable del futbol espanyol, com una peculiaritat més d’un panorama que també va incloure el dret de retenció, les obertures i tancaments de fronteres als futbolistes estrangers, l’escàndol dels oriünds...
Des de l’òptica blaugrana, el recusat més famós va ser l’àrbitre guipuscoà José Emilio Guruceta, vetat arran de l’històric penal en un Barça-Madrid de Copa al Camp Nou, el juny del 1970, i que només arran d’aquesta decisió assembleària va poder tornar a dirigir un partit del Barcelona, només un, després de quinze anys de càstig. Per començar amb suavitat el van enviar a la final del torneig Ciutat de Palma, entre el Barça i el Gremi de Porto Alegre, l’agost del 1985. Però la seva desastrosa actuació va tornar a indignar el club blaugrana. “No ha d’arbitrar-nos mai més, ni fora ni al Camp Nou, on podrien passar incidents imprevisibles. Si ens el tornen a posar seria una ofensa imperdonable”, va clamar el vicepresident Nicolau Casaus.
Entre els sistemes de recusació més insòlits, sobresurt el que es va implantar, per poc temps, el 1958. El comitè designava un àrbitre amb 21 dies d’antelació.
Els clubs tenien una setmana per vetar-
lo i llavors se’n nomenava un altre, per al qual encara hi havia quatre dies de marge per a una nova recusació. Aquest doble veto podia exercir-se quatre vegades a tota la Lliga.
Durant molts més anys va imperar el sistema de llistes negres, les que proporcionaven (en teoria secretament) els clubs a la federació abans de l’inici de la temporada. Hi va haver anys amb un límit, però d’altres de màniga ampla. La temporada 1971-1972, per exemple, el Saragossa va vetar 14 dels 27 àrbitres de Primera. Aquella temporada només
n’hi va haver un d’aprovat per tots els clubs i el més castigat va ser Guruceta: va tenir fins a vuit equips (de 16) en contra i a més tampoc no podia xiular la Reial Societat, per proximitat.
També hi va haver sistemes de recusació sobre la marxa. A començaments dels seixanta es feia un sorteig pur i després dels partits els clubs qualificaven l’actuació arbitral. Si un àrbitre rebia un “pèssim” de sis clubs diferents quedava apartat immediatament i perdia la llicència per un any. A finals dels setanta, el Madrid feia gala de no recusar ningú, fins que a la 1983-1984 va sucumbir i va vetar l’aragonès José Donato Pes Pérez.
Un cas curiós va ser el del balear Antonio Rigo. Estava considerat un dels millors àrbitres i la temporada 1967-1968 no el tenia ningú recusat. En aquell moment el sistema consistia a comparar la llista d’àrbitres preferits pels dos clubs contendents i designar el primer que apareixia a la part alta de les dues llistes. Rigo es va atipar d’arbitrar: va intervenir en les 30 jornades de Lliga i en totes les de Copa des de vuitens fins a la final inclosa. Era el número u en la relació de favorits del Barça, al qual va arbitrar sovint. Fins que va arribar la famosa final de les ampolles (Madrid-Barcelona 0-1 al Bernabéu). Allà es va acabar la sort de Rigo, l’any següent va passar de zero a sis recusacions, segons va explicar ell “perquè el Madrid va demanar als seus clubs amics que també em castiguessin”.