“Un espectre plana sobre la humanitat: l’espectre de la intel·ligència artificial (IA)”. Així hauria de començar un manifest humanista redactat per les classes creatives del planeta durant la celebració a Barcelona de Mondiacult, d’aquest 29 de setembre a l’1 d’octubre. Hauria d’adoptar l’estil èpic d’un front cultural semblant al que Peter Weiss va invocar en la seva trilogia L’estètica de la resistència. Una declaració de combat que aprofités la convocatòria de la Unesco i la presència de tots els titulars dels ministeris de Cultura del planeta per, com han fet un centenar d’intel·lectuals fa uns dies a l’adreçar una petició a l’ Assemblea de les Nacions Unides, fixar “línies vermelles” per a la IA. Sense aquestes, la voluntat de poder que enclou la IA pot substituir la capacitat humana de crear i arrabassar-nos un element essencial de la nostra dignitat: l’impuls d’imaginar com transcendir la realitat i somiar-ne una altra que ens il·lusioni i guiï sota l’esperança de poder plasmar-la en el futur.
Aquest manifest hauria de ficar la banya en un forat i fixar una posició comuna de la cultura que en definís les línies vermelles. Que exigís que la IA generativa fos instrumental i mai finalista. Orientada al bé comú i sotmesa al propòsit ètic de garantir l’autenticitat de la cultura humana. El text no se n’hauria d’estar, de projectar indignació. Hauria de recollir el malestar de les classes creatives i del conjunt de l’ecosistema cultural davant els riscos que la IA planteja als professionals liberals, les indústries culturals, les arts en general, l’acadèmia, els mitjans periodístics i de comunicació, així com les institucions que exerciten d’una manera o una altra la capacitat humana de crear en el sentit més ampli.
Aquests riscos són reals perquè la IA, tal com ara està concebuda, serveix a l’hegemonia del capitalisme cognitiu. És una IA que no suma sinó que resta creativitat. Redueix els ingressos de les classes creatives i les precaritza encara més. Les aboca a una dependència que asseca les fonts experiencials que han inspirat la capacitat d’imaginar futurs, mentre atrapa la humanitat en estàndards de creació basats en el registre dels arxius emprats en el seu entrenament. Això és, en una creativitat registrada que no és futurible, sinó regressiva i reaccionària perquè mira cap enrere.
Per això, el manifest hauria de ser una denúncia del capital algorítmic i l’extractivitat que fa la IA del poder simbòlic de la cultura al ser entrenada. Una estratègia que arrabassa a les classes creatives la remuneració de les seves obres, així com aquella plusvàlua intangible que crea des de l’imprevisible i inimaginable, a fi de substituir-les, primer i, després, cancel·lar-les. Conscients de ser víctimes silencioses de la IA, la seva protesta escrita deixaria constància que la seva situació no és consentida i que, per això, miren amb valentia acusatòria als ulls del totpoderós Ciberleviatan que materialitza les corporacions tecnològiques a velocitat exponencial.
Un manifest així hauria d’activar davant elles una lluita política en el sentit més ampli i rebutjar una IA dissenyada per al profit d’uns quants i el perjudici de molts. D’aquesta manera, naixeria de les entranyes d’una condició humana assetjada per una criatura artificial concebuda com a poder i des del poder. Seria un crit col·lectiu de rebuig d’una IA sense equitat i una bandera de resistència humanista que digués que l’ésser humà ha estat, és i només pot continuar sent la mesura de totes les coses.
S’hauria d’exigir que la IA generativa fos instrumental i mai finalista; orientada al bé comú
Tot i això, ningú no farà aquest manifest. La por té paralitzats els que l’haurien de promoure. Veuen les orelles i la gola de la cancel·lació. Intueixen el que ve i els bloqueja saber que seran els primers de caure, sense que els governs facin res tret d’oferir-los bones paraules i declaracions institucionals. Com el reglament d’ Intel·ligència Artificial europeu quan proclama que seran respectats els drets d’autor en l’entrenament dels models d’IA.
Tampoc no hi ajudarà que Barcelona sigui la seu de Mondiacult, ja que la ciutat va decidir fa temps que era més important la visibilitat monetitzable de la innovació tecnològica que la cultura i la pulsió humanista que l’alimenta com a viver crític del poder, començant pel tècnic. Les podia haver hibridat totes dues, però no va entendre què vol dir l’humanisme tecnològic malgrat que va dir que se’l faria seu, com tants altres que posen una espelma a Déu i una altra al dimoni de la IA.
Lee tambiénI ara què sota el populisme? (VII)
En fi, que no hi haurà manifest de les classes creatives i la cultura guardarà el silenci que anticipa el seu final. Es conformarà amb saber que parlen d’ella de manera institucional, que els discursos oficials l’esmenten fins a la sacietat. Tot i això, ningú no plantarà cap batalla per invocar uns drets culturals que atribueixin a la humanitat la capacitat crítica per empoderar-se sobre la IA. Seria fàcil, però caldria tenir la valentia que la política i les classes creatives que viuen a la seva ombra no tenen. S’hauria de reclamar que la IA tingués un biaix cultural limitant i estructural. Que la seva arquitectura acollís la cultura com un propòsit de servei al bé comú que protegís l’autenticitat humana com un dret col·lectiu que ens preservi identitàriament com a espècie, davant l’artificialitat d’una realitat virtual que desplaça la corporeïtat sensible que ha fet possible fins ara la creativitat.
Però, esclar, per a això el món de la cultura hauria de reclamar que es protegís la seva “veritat” en el sentit que Boris Groys parla de l’art a partir de l’objectiu d’explorar la ficció metafísica, representativa o simbòlica de la identitat. La veritat que ens ajudi amb la IA no per saber qui som realment, sinó què podem fer els humans amb ella i per a què. Tota una revolució.