La solitud dels coloms

Barcelona en té molts, moltíssims, de coloms. Més de cent mil, segons càlculs municipals. I també té, com a mínim, 236 veïns que els alimenten regularment, cosa que genera problemes de convivència i, en certs casos, fins i tot de salut. Per la majoria, aquest ocell és més una molèstia que una alegria, però és clar que no és així per a tothom. Moltes de les persones que llancen menjar als ocells en veritat estan intercanviant-ho per uns minuts de companyia. Potser ni tan sols tenen l’afecte d’un gos o d’un gat que visqui amb ells, per la qual cosa el simple fet d’arribar a una plaça i veure com s’acosten uns éssers vius ja els recompensa.

La solitud indesitjada potser no és una malaltia, però és una mancança que afecta més població de la que imaginem. Tot i que no són els únics a qui afecta, són les persones de més edat les que més la pateixen. La gent de ciutat creu que és una xacra de la modernitat urbana, però al món rural hi passa el mateix i, sovint, amb menys oportunitats d’enganyar el silenci, que, com cantaven Simon i Garfunkel, creix com un càncer.

Comptem des de fa anys, però no pas a tot arreu, amb el fantàstic servei de teleassistència o, com sàviament resumeixen els seus usuaris, “la medalleta”. Seria interessant saber quantes trucades reben els professionals per part d’altres humans que, a més de voler sentir una veu, es reconforten sabent que hi ha algú que se’n preocupa, encara que no li puguin posar cara. Passa una cosa semblant als menjadors socials, a què acudeixen molts usuaris no només perquè el menú és assequible, sinó, altra vegada, per parlar amb algú durant una estona.

La sanitat pública, sempre al límit, té molt bons protocols per al tractament de malalties molt greus, de la mateixa manera que ofereix una atenció de cures pal·liatives per dignificar el final quan es demostra inevitable. Per a les persones que encara no tenen previst morir-se però s’han anat quedant sense entorn familiar o no gaudeixen d’un cercle social pròxim hi ha entitats del tercer sector que ajuden a corregir aquesta situació, tot i que no abasten tant com voldrien. Es mereixen almenys la mateixa admiració i el mateix suport econòmic que les organitzacions que presten la seva cooperació en destinacions més llunyanes.

En condicions normals, la idea de la majoria dels humans és viure molts anys. Això significaria, a molta honra, arribar a vells. Ho podem dissimular amb cirurgia plàstica o podem somiar a ajornar-ho com a autòcrates d’ òrgans trasplantables. Si algú demana la vida eterna, que consulti la mitologia clàssica per no repetir l’error de no demanar també la joventut eterna i acabar sent pols en vida. Mentrestant, potser seria més realista buscar la manera perquè qui vulgui sentir-se acompanyat tingui més opcions que imitar aquell personatge de l’humorista Eugenio que es va fer amic del colom Amadeu.