Fa un mes, l’associació de grans empreses de distribució –Anged– va fer públic un informe en què demanava al Govern espanyol que impulsés un pla per facilitar l’entrada de nous immigrants, ja que els seus associats –El Corte Inglés, Carrefour, Ikea, etcètera– no són capaços de cobrir 16.000 vacants. No es tracta en absolut de l’únic sector que experimenta el mateix problema. És a dir, malgrat que el corrent immigratori que ha experimentat Espanya des de l’any 2000 és, de llarg, el més alt dels països del nostre entorn, l’economia encara necessita més mà d’obra poc qualificada per alimentar un creixement de què el Govern presumeix i que The Economist posa com a exemple.
Algú s’ha escandalitzat perquè l’Anged faci públic el seu interès? Que jo sàpiga, no. Pel que fa als partits polítics, els que presumeixen de business friendly no ho faran, i els d’esquerra estan –almenys, de moment– a favor de facilitar la immigració. Tots, doncs, fan costat a l’Anged... Excepte l’extrema dreta, a qui repel la immigració.
Més immigrants és l’alternativa a pagar millors salaris
Ara bé, fer costat a l’Anged demostra un absolut desconeixement de quin és el problema real a què ens enfrontem. Que les empreses experimentin dificultats per cobrir vacants és, certament, un problema. Però un problema molt secundari, en comparació amb el problema d’uns salaris massa baixos per fer front al cost de l’habitatge. El segon està destruint la societat que coneixem perquè està deixant els joves –i molts que no són tan joves– sense futur. Donar-li resposta exigeix dir a les empreses de distribució que no poden comptar amb més treballadors immigrants, i això per dos motius: perquè més immigrants és l’alternativa a pagar millors salaris i perquè més immigrants inexorablement implica més pressió sobre el mercat immobiliari.
En un plat de la balança hi ha uns sectors de baixa productivitat que segueixen creixent a tota velocitat; a l’altre, l’estabilitat social. Si no tenim aquesta idea clara, no ens estranyem que l’extrema dreta arrasi. Vistos de prop, els seus dirigents no semblen especialment brillants intel·lectualment, però, encara que sembli increïble, la toquen millor que la majoria. De fet, és per això que pugen.
Així doncs, el missatge que cal fer arribar a les empreses de distribució –i a moltes empreses d’altres sectors– és que
per cobrir vacants han d’apujar salaris. Òbviament, també cal dir clarament als consumidors que potser els magnífics preus que ofereixen aquestes empreses hauran de ser una miqueta més alts i que potser no podrem gaudir de la comoditat que representa que obrin tantes hores. Són inconvenients, sens dubte, però poc importants.
A més de parlar, el Govern espanyol pot actuar. Una nova pujada del salari mínim interprofessional –ara que fins i tot l’Airef ha conclòs que les anteriors no han tingut impacte sobre l’ocupació– seria d’allò més oportuna. Per deixar les coses clares i per avançar en la direcció correcta.