Cal fugir dels faraons com de la pesta. Si voleu, continueu llegint Astèrix i Cleòpatra, posant-vos les ulleres de realitat virtual per reviure la construcció de les piràmides, veient les pel·lícules de Liz Taylor i Charlton Heston, llegint les novel·les de Mika Watari, cantant sarsueles babilòniques, fent creuers pel Nil... però, com a mesura de precaució, llegiu abans l´últim assaig –és curtet– de l’egiptòloga Irene Cordón, i veureu de sobte aquells homes com el que eren: autòcrates amb un ego desbocat, homes despietats amb molt de poder, deliris de grandesa, set de domini i allunyats del poble.
Faraons de Silicon Valley (Càpsula) estableix inquietants paral·lelismes entre els faraons vistos sense filtres i prohoms de l’actualitat, des dels mega-empresaris Musk o Zuckerberg a governants amb pocs escrúpols democràtics –o cap ni un– com ara Trump, Putin o Netanyahu.
Els faraons tenien clara la importància de la representació del poder. Les estàtues no ens els mostren com eren: Tutankhamon amb 9 anys hi apareix com un adult, o Hatxepsut (una de les poques dones que ho va ser) es representa amb una barba postissa. La gran batalla, com avui, era la construcció del relat, les ficcions compartides que justificaven l’estructura de poder. La veritat no importava, sinó construir un relat que semblés més poderós que la mateixa realitat: avui, les eleccions que Trump va perdre, la gran ‘seguretat nacional’ que dona destruir Gaza (ehem), o una ‘operació especial desnazificadora’ a Ucraïna. Pur teatre. Impunitat narrativa.
Lee tambiénQuin parell de desgraciats
Cordón hi veu similituds també entre les grans piràmides i les mega-oficines de Silicon Valley: què diferencia Gizah de l’Apple Park dissenyat per Norman Foster, amb un cost de més de 5.000 milions de dòlars (els despatxos més cars del món, on a sobre els empleats s’estavellaven contra els vidres).
Els faraons també van promoure la xenofòbia i l’odi al diferent: destaca, a la dinastia XVII, Sequenenre-Taa II, qui va engegar una croada per expulsar els hicses, uns asiàtics que portaven dècades vivint pacíficament a Egipte i que van ser identificats com a intrusos que calia expulsar del país, boc expiatori de tots els mals.
Les visions feministes amb què alguns han retratat les escasses faraones fan riure directament. Les poquíssimes que van assolir el càrrec van assumir jugar amb les regles patriarcals dels homes. I no hi havia faraó sense harem, ostentant el rècord el del milhomes Ramsès II, amb més de tres-centes dones, mer bestiar reproductiu.
Jo no m’estaré de seguir consumint ficcions sobre aquest món. Però són això, ficcions.
