Vaig passar per una botiga de flors a prop de casa meva aquesta setmana i l’aparador s’havia transformat en una denúncia contra Israel. “ Stop genocidi”, hi deia. I “Si no actuem, som còmplices”, i “ Tothom al carrer”, i convidava els transeünts a deixar missatges en paperets de colors. Ja n’hi havia prop de cinquanta, amb notes com ara “ Pels nens morts”, o “ Free Palestine”, o “ Em dol Gaza”.
Què més, em vaig preguntar, es pot dir sobre Gaza? Com escrivia un columnista de The Times de Londres fa uns dies, “cal buscar al Tesaurus per a noves maneres d’expressar horror, ràbia, pena i repulsa”. El columnista hi va afegir: “I per a què?”. Passa el temps i només veiem una acceleració del terror, la destrucció i l’ús de la fam com a instrument de guerra.
Un cínic diria que casos com el de la floristeria són pura performance, una exhibició vàcua de virtut moral. Bé, val més tenir valors que no tenir-ne, és millor compenetrar-se en el dolor dels altres que quedar-ne al marge, apàtics, com els països àrabs. ( Per cert, què tal unes protestes davant de les ambaixades d’ Egipte, Qatar i l’ Aràbia Saudita?) Un israelià corrent diria, fent-se ressò dels seus líders, que les expressions de repudi contra Israel –com el recent reconeixement d’un Estat palestí per part de diversos països d’ Occident– representen un brot no vist en noranta anys de l’etern antisemitisme que recorre el món.
Jo aquí hi faria una prova. Si un es refereix habitualment als israelians com a “jueus”, sí, d’acord: antisemitisme. Si no, si és capaç de distingir entre els uns i els altres, el sentiment és genuïnament humà.
Però tornem a la pregunta, “per a què?”. O, quins efectes pràctics tenen les protestes en les vides dels palestins a Gaza que encara no han mort sota els míssils i les bales de l’exèrcit israelià? He llegit una columna aquesta setmana a The New York Times de Mustafa Barghouti, un metge i polític d’alt perfil palestí. Referint-se al reconeixement d’un Estat palestí que, seguint l’exemple espanyol, van anunciar diumenge passat el Regne Unit, el Canadà, Austràlia i Portugal, Barghouti va dir que benvingut sia.
“Tot i això –va agregar– en el millor dels casos és simbolisme buit. En el pitjor, una distracció de l’absència d’acció per parar la guerra d’Israel a Gaza. Simplement reconèixer un Estat palestí i produir un document amb recomanacions no farà res per canviar la situació”.
La vella idea de crear dos estats, Israel i Palestina, ens sona avui com una broma de mal gust
Les “recomanacions” inclouen la vella idea de crear dos estats limítrofs, Israel i Palestina, proposta que a molts ens sona avui com una broma de mal gust. En les circumstàncies actuals és un somni més impossible que traslladar la població de Terra Santa a Mart. L’única solució per almenys reduir el que Pedro Sánchez bé anomena la “barbàrie” d’Israel és canviar el seu govern, la qual cosa exigeix ni més ni menys que canviar la mentalitat dels votants israelians. Si es busquen resultats pràctics que minimitzin el patiment palestí, aquest hauria de ser l’objectiu fix dels que condemnen la política d’extermini a Gaza.
Lee tambiénAnglaterra, colònia ianqui
Mentre la coalició de Benjamin Netanyahu continuï governant, no hi ha res a fer. El seu objectiu és acabar completament amb Gaza com a espai palestí, potser, com proposa Donald Trump, per després convertir-lo en un resort mediterrani. I mentre Trump li continuï donant llum verda a Netanyahu per fer el que li doni la gana, tota expressió de repulsa envers Israel des de l’exterior serà menys útil, per fer servir una frase anglesa, que escopir contra el vent. Com va dir Yaakov Amidror, un exassessor de Netanyahu, pel que fa al reconeixement d’un Estat palestí pels espanyols, britànics i altres: “No tindrà ni un mil·límetre d’influència sobre la política israeliana”.
Siguem realistes. L’única “influència” que podria millorar les circumstàncies dels palestins, o almenys minimitzar l’horror que pateixen, és la que resulti en la caiguda de Netanyahu i els seus en les eleccions parlamentàries israelianes que s’han de convocar, com a molt tard segons la llei, l’octubre de l’any que ve.
Sí, un any és molt de temps, molta oportunitat per matar més nens palestins. ( Ja en van 18.000, diuen l’ONU i Hamàs, i si Israel protesta que la xifra s’exagera, doncs que aixequi la prohibició a l’entrada de mitjans independents a Gaza.) Però abans d’un any no canviarà res. No veurem l’enderrocament del Govern israelià. Té el suport de la majoria, com va explicar Benny Gantz, un exministre del Govern de Netanyahu i president del “centrista” partit Blau i Blanc.
Gantz ha escrit aquesta setmana, una altra vegada a The New York Times , que avui a Israel hi ha un consens multipartidista “aclaparador” en contra del reconeixement d’un Estat palestí. Ho demostra el fet que l’any passat 99 dels 120 diputats de la Knesset, el Parlament israelià, van aprovar una declaració que deia que aquest reconeixement significaria “premiar el terror” que Hamàs va dur a terme el 7 d’octubre del 2023. Gantz diu que el que polítics com Pedro Sánchez, oposats a això de Gaza, no entenen és com en són de dramàtics “els reptes de seguretat” a què s’enfronta el seu país.
L’única esperança a què els palestins es poden agafar és que el consens canviï i s’elegeixi un govern menys disposat a donar-li el mateix valor a les vides palestines que a les de les paneroles. Avui no és possible perquè l’impacte del 7 d’octubre, l’absolut salvatgisme de l’atac assassí i violador de Hamàs aquell dia, ha traumatitzat els israelians i ha despertat el fantasma de l’ Holocaust nazi. La deshumanització i la revenja han estat el resultat.
L’únic que podria millorar les circumstàncies dels palestins és la caiguda de Netanyahu
Llavors, quin valor real té el reconeixement d’un Estat palestí, les propostes de boicots a la participació internacional israeliana en activitats esportives i culturals, les manifestacions de carrer, els gestos de la floristeria del meu barri? Potencialment, bastant. Val la pena intentar-ho per la possibilitat que d’aquí un any la majoria electoral dels israelians es cansin de ser vistos com a pàries, emergeixin de la seva no del tot incomprensible psicosi d’odi cec i desitgin tornar a formar part del món humà i civilitzat occidental (trumpistes exclosos) al qual pretenen pertànyer.