Redimits per un falcó fals

Probablement la bondat darrere de les tasques assistencials i la transparència general respecte als serveis i propòsits han restat atractiu a l’o rde de Malta a l’hora que la ficció li llancés les grapes a sobre per alimentar el sempre agraït espectacle de conspiracions històriques que desperten un festí d’enigmes xifrats, paranoia, acció i vessament de sang. Res de llegendes negríssimes o personatges especialment tèrbols a qui no concedir el benefici del dubte i sí transformar en motors de trames accelerades perquè l’heroi salvi el món. Davant els maçons, templers o illuminati, per exemple, seria com el germà aplicat i generós en una casa de díscols, intrigants i carn de presidi. Com podria ser d’una altra manera amb un orde que també rep el nom de Cavallers Hospitalaris?

El mateix Dan Brown, l’autor que ha fet més per encoratjar entre el poble la idea que les societats secretes mouen els fils a l’ombra, amb prou feines li va dedicar una menció a laCreu de Malta –composta de vuit puntes que representen les virtuts dels cavallers com la lleialtat, la pietat i l’honor– entre el popurri de símbols religiosos que li feien ballar el crani al professor Robert Langdon a El codi Da Vinci . No hi ha dubte que, si l’ orde hagués tingut més pes al supervendes planetari, avui les esglésies de l’illa mediterrània gaudirien d’una generosa quota de visitants extra, que s’afegirien als que ja rastregen les localitzacions de Gladiator i Joc de trons . I, ja que parlem de cinema, una curiositat: tots els que vam anar a una sala fosca abans de l’estandardització de la projecció digital, a començaments dels dos mil, vam tenir al darrere, la majoria sense saber-ho, una Creu de Malta, sobrenom que rebia el mecanisme de tracció que facilitava el moviment intermitent dels projectors de cel·luloide. L’invent s’atribueix a rellotgers suïssos del segle XVI, de manera que no cal descartar la possibilitat que, mentre aquests s’afanaven amb les lupes, pinces i encunyadores als tallers per donar-li forma, el més de mig miler de cavallers i homes d’armes de l’ orde lluitessin com unes feres contra l’exèrcit otomà al gran setge de Malta del 1565.

I, ja que parlem del gran setge de Malta, ha arribat el moment d’ esmentar el factor que redimeix l’ orde del menysteniment que la cultura de l’entreteniment li ha dispensat sistemàticament: l’encast en una de les frases més cèlebres de la història de la literatura i, després, del cel·luloide. “Està feta del ma­terial amb què es fabriquen els somnis”, deia Sam Spade, el cèlebre detectiu de Dashiell Hammett, inspirant-se en uns versos de La tempesta de Shakespeare, sobre l’estatueta d’una au cuneïforme que s’havia demostrat falsa després de disparar la cobdícia d’una colla de malfactors a la novel·la El falcó maltès . L’objecte de desig –que també va inspirar l’adaptació de John Huston amb Humphrey Bogart en la pell de l’ investigador– era un falcó d’or massís amb incrustacions de pedres precioses amb què els cavallers de l’ orde de Malta pretenien obsequiar Carles I d’ Espanya i V d’ Alemanya. Tot i això, la intervenció dels pirates els havia frustrat els plans i, quatre segles més tard, semblava que havia arribat al port de San Francisco via Hong Kong.

Apuntat al clàssic noir de manera anecdòtica, si bé immortal, el gran setge de Malta –terreny fecund per a l’èpica amb els milers de soldats i centenars de galeres implicats en un enfrontament d’extrem ardor religiós– sí que ha protagonitzat diverses aproximacions literàries des que va cridar l’atenció del dramaturg Christopher Marlowe a la seva obra El judío de Malta , composta el mateix segle dels fets. Els amants de les novel·les de llarg alè poden acudir a La orden (Planeta), 752 pàgines en què el britànic Tim Willocks recrea l’enfrontament entre el Gran Mestre Jean Parisot de la Valette i el sultà Solimà I el Magnífic, barrejant-lo amb una trama de ficció en què una comtessa i un soldat s’aliaran per buscar el fill desaparegut d’ella, o a Choque de imperios ( La Esfera de los Libros), 504 pàgines en què l’escocès va donar una treva a Àtila, a qui havia dedicat una trilogia, per centrar-se en els homes de fortuna, aventurers i fugitius de la llei que des de França, Espanya i Anglaterra van anar en auxili de l’illa davant l’imminent atac de les forces islàmiques. Amb tot, si m’ho pregunten a mi, em quedo amb la menció al setge que va dur a terme Thomas Pynchon a la seva (per descomptat) guilladura paranoide/ cacera demencial que es va titular V. (Tusquets), en què s’ofereix una alternativa històrica només apta per a fervents creients de Dan Brown.

I de la música què? Doncs, més enllà de l’himne oficial, Ave Crux Alba , compost per Alfredo Consorti el 1930, que encara es toca en visites d’ Estat i actes oficials, una recerca no pynchoniana (ergo, rigorosa i no esquizoide) llança un sol tema, Here comes the order of Malta , d’una banda irlandesa d’indie rock anomenada Oh Boland. El que hem dit al principi: ser bo és renunciar als banys de masses.