L’exemplar està protegit per una vitrina dins d’una de les casetes de la Fira del Llibre d’Ocasió, Antic i Modern de Barcelona. Té una taca fosca qui sap si de cafè o de greix a la coberta i sembla una mica desmanegat, però es tracta d’una primera edició de l’ Aloma de Mercè Rodoreda i es ven a un preu assequible: 50 euros. El va editar la Institució de les Lletres Catalanes el 1938 com a obra guardonada al premi Creixells. Preguntem al llibreter per una primera edició de La plaça del Diamant . “Aquesta novel·la ja se situa per sobre dels 300 euros, encara més si l’exemplar està impecable. Ja repunta, i està bé que així sigui”.
Rodoreda es manté molt viva a la seva ciutat, a casa seva. Rodoreda és in da house , si se’ns permet recórrer a l’emfàtic argot dels dj dels vuitanta. Una novel·la seva inspira un dels muntatges teatrals del moment, els seus llibres circulen amb fluïdesa i el CCCB es prepara per retre-li els mateixos honors que al seu dia va oferir a gegants de les lletres com James Joyce, Fernando Pessoa o Federico García Lorca. Teixidora de temàtiques universals amb mirada contemporània, la novel·lista de Sant Gervasi ha estat traduïda a 40 idiomes.
La primera edició de ‘La plaça del Diamant’ ja supera àmpliament els 300 euros
Quan va morir a Romanyà de la Selva, el 1983, Mercè Rodoreda va deixar una novel·la inacabada. Era La mort i la primavera (Club Editor), un viatge distòpic al cor de les tenebres de l’ésser humà que no s’assembla a cap altra obra de l’autora de La plaça del Diamant . No sembla a simple vista un llibre fàcil de traslladar a un escenari. Potser, al cinema, podria donar peu a una fantasia de Guillermo del Toro o del millor Tim Burton. Joan Ollé es va atrevir a portar-la al teatre al TNC el 2019, i ara és Marcos Morauqui repeteix l’experiència sobre el mateix escenari, adaptant-la al llenguatge universal de la dansa contemporània.
La mort i la primavera de Morau és un dels èxits d’aquest setembre cultural a Barcelona, amb més de 10.000 entrades venudes a la sala Gran. El muntatge de Morau no es basa, sinó que s’inspira en Rodoreda. Una obra com aquesta no resistiria una adaptació que volgués ser fidel al text. Però els corrents de fons que travessen la novel·la circulen amb gran poder evocador en aquesta aposta teatral. En la direcció escènica i en la coreografia que executen els ballarins de La Veronal hi trobem la mateixa resignada acceptació de la violència i de l’horror que fan tan ombrívol el text de Rodoreda (i la nostra contemporaneïtat); imatges que evoquen el xoc entre la quotidianitat i l’extraordinarietat (com aquell cotxet que recorre l’escena per recollir els cadàvers que pengen del cel) o l’angoixa existencial dels personatges sense nord. Subratllen la narració les cançons d’una Maria Arnalque renuncia als camins fressats cap a l’èxit per continuar experimentant amb formats rupturistes, sigui amb el Sónar o, ara, amb Marcos Morau, que la fa deambular entre els ballarins com un alter ego retrofuturista de la mateixa Rodoreda.
Maria Arnalen una escena de Lamortila primavera deLa Veronal
El 5 de desembre el CCCB estrenarà l’exposició Rodoreda, un bosc , comissariada per la professora Neus Penalba. Serà un reconeixement majúscul a una figura central de la literatura catalana a la seva pròpia ciutat, una Barcelona on falten museus d’autor però on sí que hi ha un racó que rememora l’univers Rodoreda: l’exquisit jardí on creixen les plantes que van poblar les seves novel·les, creat per l’ Institut d’Estudis Catalans i per la fundació que defensa el llegat de la novel·lista.
En aquest procés de revitalització de l’obra de Rodoreda, potser ha arribat l’hora de plantejar-se si no convindria renovar l’estàtua que la recorda a la plaça del Diamant de Gràcia, erigida el 1984. Està escrit en algun lloc que les escultures de l’espai públic hagin de durar tota la vida, en un moment que l’art tendeix cap a la mudança i la mutabilitat? Tot i que potser n’hi hauria prou de combinar la vella estàtua amb una intervenció contemporània. Perquè Mercè Rodoreda és in da house .
