Puntada de peu al tauler

L’ Atlètic va trepitjar el tauler de la Lliga en un derbi de grans conseqüències. Acorralat pels resultats, l’equip de Simeone va arribar a la setena jornada en situació crítica, a nou punts del Reial Madrid i a una derrota d’acomiadar-se com a aspirant al
títol. Va resoldre el problema amb una tremenda actuació, coronada amb cinc gols. Són menys que sis, però en el futbol sona millor. És la maneta que gronxa el bressol.

Si el partit mesurava la capacitat de subsistència de l’ Atlètic en la lluita pel campionat, per al Madrid tenia l’aire d’una revàlida en tota regla. Després de sis victòries successives, s’enfrontava per primer cop a un adversari de veritable presència. Fins ara s’havia mesurat amb rivals que miren cap a baix, a les profunditats del campionat, més o menys els que ha trobat el Barça fins ara. Són les regles d’un calendari preestablert.

Xabi Alonso surt especialment malparat del derbi. Ni rastre del Madrid que tants elogis havia rebut en l’ arrencada de la Lliga. Va fracassar la defensa, van naufragar els migcampistes i la davantera no va exigir una sola parada al veterà Oblak, obligat a visitar la xarxa en les dues primeres rematades que va rebre. Per cert, excel·lents rematades de Mbappé i Güler. Amb dos gols fets sense escarrassar-s’hi gens, el Madrid va obrir un avantatge immerescut.

Hi ha partits que exposen amb cruesa el vessant més sospitós dels jugadors i les disfuncions més notòries dels equips. L’ Atlètic va escombrar el Madrid en tots els aspectes del joc, però el càstig va ser brutal en el joc aeri. Cada centre a l’àrea de Courtois va ser una invitació al gol. La tendresa de Huijsen, que avisava del problema, obliga a reavaluar la seva contundència. Una altra novetat, Álvaro Carreras es va estavellar de manera clamorosa. El partit li va passar per sobre.

Se li demanaran explicacions a Xabi Alonso per l’alineació i els canvis. Bellingham va ser titular després de dos mesos de baixa. Va ser una ànima en pena. Va fer l’efecte de preguntar-se què pinto jo en aquest partit. Per al debat quedarà el canvi de Güler, l’únic jugador que tenia les coses clares. Amb una perfecta passada filtrada, va habilitar Mbappé en el primer gol del Madrid, la mateixa delicadesa que el jove turc va manifestar en la rematada del segon.

Va marxar Güler i l’apagada va ser total. El Madrid no va deixar ni mig senyal positiu, arrossegat per l’exuberància de l’ Atlètic, que va entrar en el partit com si li anés la vida. I tant que li anava. Com els grans potentats de la Premier League, s’ha gastat 300 milions per configurar una plantilla extraordinària. Es diu que l’ Atlètic és un club i un equip sense termes mitjans. En el derbi va saltar del seu deficitari rendiment al començament del campionat a una aclaparadora exhibició.

Dos dels nous, l’eslovac Hancko i l’argentí Nico González van deixar empremta al partit. Aviat s’afegiran Baena, excel·lent futbolista que hauria d’estar fet a la mida de l’ Atlètic, i Almada. A Simeone li toca dirigir una plantilla extraordinària i unes expectatives que no s’estaven complint. Després de tants anys s’intuïa l’habitual rum-rum al Metro­politano: És hora de passar la pàgina Simeone?

Una vegada més, pregunta contestada. Simeone surt beneït d’un derbi històric. Feia 75 anys que l’ Atlètic no marcava cinc gols a casa al Reial Madrid, una escombrada que va parlar de meravella de tot l’equip i molt especialment de Julián Álvarez, que va marcar dos gols, un de falta directa i l’altre de penal, sense doble peu aquest cop.