Hi ha una xifra que fa un mes que viu al meu cap, des que va començar el curs: un terç dels nens escolaritzats a Catalunya té necessitats especials. En realitat, més, perquè són gairebé el 37%, el doble dels que es comptabilitzaven el 2022. En algunes comarques, com el Baix Empordà o el Segrià, el percentatge puja gairebé fins al 50%. Això es deu, com explica molt bé la sempre rigorosa Carina Farreras en aquest diari, al fet que s’han modificat els criteris per considerar un alumne “especial”. Per entendre’ns, ara ser pobre, o nouvingut, i no dominar per tant la llengua, també es computa com a necessitat educativa específica.
Però no s’arriba a explicar aquesta xifra només pels fluxos migratoris. Més d’un 12% dels alumnes de primària tenen trastorns de l’aprenentatge, els casos de TEA ( trastorn de l’e spectre autista) han augmentat un 94,5% en només cinc anys i set de cada cent alumnes té alguna dificultat de l’aprenentatge reconeguda. Si s’està sobrediagnosticant o infradiagnosticant és un debat complex i que no cap en aquesta columna. En tot cas, s’està percebent la diversitat i això és, crec, bo per a tothom.
Lee tambiénFeijóo i els seus ‘groypers’
Penso en quan jo era petita, en una escola pública estàndard però bastant atenta a les complexitats educatives, i arribava el moment en què la professora de reforç entrava a l’aula i s’enduia els “casos especials”. Eren sempre tres o quatre criatures, en una classe de 34, una ràtio dels vuitanta ara impensable (ja són habituals les aules amb només 20 criatures). Encara que tot es feia amb tacte, aquella desfilada cap a l’aula dels estranys tenia un cert aire estigmatitzador.
Els qui acompanyem nens actualment en el sistema escolar ens vam criar en aquell context però ens movem ja en una altra realitat molt diferent. Fem servir un altre lèxic, hem après el que és un EAP (Equip d’Assessorament Psicopedagògic), el CSMIJ (Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil) i el CDIAP (Centre de Detecció Infantil i Atenció Precoç) i, sobretot, escoltem els nostres fills i els seus amics parlar amb tranquil·litat, i de vegades fins i tot amb orgull, d’ allò que els fa especials. Tant de bo trobin força i companyia en aquells números tan eloqüents, que ens diuen el que ja intuíem, que l’estrany és ser normal .