Arma de construcció massiva

Barcelona reuneix a partir d’avui més de cent ministres de Cultura de tots els països que han volgut assistir a aquesta cimera global anomenada Mondiacult. A més de ser un impuls per a la vocació barcelonina d’actuar com a ciutat diplomàtica, la trobada permetrà visualitzar la configuració d’un nou ordre de relacions culturals. No hi assisti rà, ni se l’esperava, cap representant del Govern dels EUA, més ocupat ara a reeducar els seus propis ciutadans en els valors que se suposen intrínsecs del poble americà que a compartir taules rodones amb persones no necessàriament blanques, cristianes i reaccionàries o no ferventment partidàries de resoldre les discrepàncies a cops de míssil. És curiós que el trumpisme, que sovint s’omple la boca de crítiques a la cultura de la cancel·lació, lideri ara un dels linxaments culturals més grans que es recorden, amb la història de la lluita pels drets civils en el punt de mira de les seves polítiques repressives. Tot un cas de wokisme invers superlatiu.

Com assenyala el ministre de Cultura espanyol, Ernest Urtasun, en l’entrevista que publiquem avui, Europa ha d’entendre que els grans reptes globals ja no passen per Washington. Ni hi passen ni hi passaran, ens atrevim a afegir. És molt il·lustrativa en aquest sentit la lectura de l’últim número de La Vanguardia Dossier , “Europa. La última oportunidad”, perquè d’alguns dels articles se’n desprèn la idea que el camí que ha pres Donald Trump no té retorn, ja que l’actual president no fa res més que accelerar –a una velocitat esbojarrada, això sí– el gir introspectiu d’uns Estats Units que fa anys que donen senyals de voler abandonar les velles aliances. En resum, que Europa no ha d’esperar que un demòcrata simpàtic que parla francès en la intimitat restableixi el vell i confortable ordre en les presidencials americanes del 2028 (si és que arriben a celebrar-se amb normalitat, que aquesta és una altra qüestió).

Dels governs que encara no han estat segrestats per elits illetrades que es reuneixen a Barcelona cal esperar-ne un impuls a la idea que la cultura i l’educació són les armes més eficaces de construcció massiva que hi ha. Si és necessari un pla europeu de rearmament, amb més motiu cal un programa de xoc per irradiar cultura. Encara que calgui escampar-la amb drons.